,
02/03/2014
Filosofia

L'home de negre que repartia hòsties i el Carnaval

Feia 6 anys que no em disfressava. La darrera vegada fou d’un súper heroi que portava martell. Si penseu en Thor esteu equivocats. El primer súper home a portar un martell fou el filòsof Nietzsche i amb ell anava pegant-li cops a la moral tradicional per esclafar els seus valors.  L’esperit de l’orgia i de l’embriaguesa n’eren els seus postulats. Martellada amunt, martellada avall, carnaval amunt, carnaval avall.

Ahir tornava a tocar. Potser és que m’agraden els súper herois o potser és que em vaig topar amb un vestit que volia reutilitzar. Ahir, un home de negre que reparteix hòsties fora de les esglésies; Batman. L’ésser solitari que va pel seu compte. Si el carnaval és unió entre persones que volen passar-s’ho bé, Batman és el ratpenat solitari que va a la seva i que no n’entén massa d’embriaguesa ni de sentit de l’humor.

Carnaval significa poder actuar i deixar de ser tu. Poder fer coses que sense disfressa no t’atreviries a fer però que, no se sap per quin motiu, t’apeteix, i molt, realitzar. Gent que no fa gràcia es vesteix de crack de l’humor, gent que és més aviat tímida vol vestir d’estrella del pop, homes vesteixen de dona i dones d’home... També el carnaval serveix per potenciar actituds que portem a dintre i que per prejudicis socials no ens atrevim a manifestar sinó és amb l’excusa d’un estat d’excepció carregat d’alcohol i de ganes de passar-s’ho bé.

Ahir nit Tortosa vestia de Cuba, almenys una part de Tortosa. I es feia molt divertit veure com hi desfilaven verdures, animals, estrelles del rock, pirates, dracs... Tota una nit excepcional que semblava no acabar mai i que ha provocat que el matí següent es convertís en nit per ser dormida.

Ara toca realitat. Ni som estrelles del rock ni som mestres de l’humor ni calçots amb potes ni tampoc som herois, encara que haguem de combatre a cada moment de la nostra quotidianitat amb monstres. Rivals que res tenen a veure amb els dels còmics de Batman o Superman però que són més reals i mosseguen més.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

11/09/2016
Escena 1: Por  -Senyora, em sento estúpid.  -Ho és, no ho dubti. 
25/08/2016
Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys.
12/08/2016
El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte.
30/06/2016
El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava.
26/05/2016
Començo aquest post amb certa temor. La temor d'aquell que sap que pot rebre pals per totes bandes. Potser m'ho mereixo per intentar reflexionar més que opinar i sobretot per intentar entendre. 
21/04/2016
T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit...
11/02/2016
“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”