Jump to navigation
Robert és la millor persona del món. Almenys la millor que jo hagi conegut. Robert no és un personatge de ficció. És de carn i ossos, relativament menut, toca el sac de gemecs i li agrada molt remenar el cafè amb la cullereta; també li agrada la percussió. Els seus dits sempre busquen picar contra alguna cosa per tal de treure'n algun soroll més o menys agradable. Porta la música a la sang i és tímid i tolerant.
Robert mai demana favors i sempre en fa. Robert sempre pregunta i s'interessa per allò que desconeix. Robert és d'aquestes persones que et conviden a ser optimistes i a pensar que la gent és bona. Jo mai he cregut que la gent sigui bona, tampoc crec pas que sigui dolenta. En realitat no m'agrada generalitzar i per això tendeixo a mirar sempre allò concret. Però quan estic amb ell tot ho veig millor.
Fa unes setmanes, mentre pintàvem el menjador de casa seva, em va explicar que li resultava estrany veure com en molts casos només s'atén a allò general mentre que allò particular es deixat de banda, com si no importés. En aquests moments em pregunto de què serveix estimar la humanitat si no s'estimen les persones concretes com també em pregunto de què serveix formar part d'un gran Estat quan la majoria de la població viu en situació de precarietat. Potser la Xina és una gran potència, però a quin preu?
A mi no se'm dóna massa bé pensar. Però crec que quan millor es pensa és quan s'està amb algú en confiança. Robert és una persona de confiança que et permet pensar sempre que tinguis un bon argument, és clar. L'altre dia em va pegar per pensar sobre Déu, ell va somriure. La idea que em sobrevolava pel damunt del cap era que si jo que sóc pitjor que els personatges dels meus escrits i de la majoria de les coses que faig probablement Nostre Sinyó també ho deu ser. Pitjor que tots nosaltres.
Evidentment aquest pensament és un divertimento i Robert s'ho emprèn així. Per molt que jo hagi nascut sense l'habilitat de creure en quelcom diví no tinc dret a dir-ne res al respecte en tant que estic mancat de proves empíriques en qualsevol direcció. Robert prefereix parlar d'economia. Sap que economia vol dir etimològicament “administració de la llar” i així m'ho fa saber, però de quina llar? Molta gent no té casa, per tant no la pot administrar i els que la tenen paguen tants de diners que no tenen temps ni per fer-ne comptes. Llavors quan parlem de les coses de la casa suposo que parlem de les coses dels amos i senyors de la “casa”.
La casa avui en dia és el banc i el banquer n'és l'únic propietari. Els demés som només uns subalterns. A casa de'n Robert jo estic com a casa meua, al banc no. En canvi, és al banc on és parla de l'administració de la casa. Robert ja està picant un got per fer-ne musiqueta. Quan hi ha gent que fa les coses per tu res tendeix a sortir bé. Per això Robert es fa la música ell mateix, s'arregla la casa ell mateix i pensa per ell mateix. De moment, però, no pot administrar-se la seva casa perquè el sistema no ho permet.
Quan acabem de pintar Robert em demana que no el torni a presentar davant de ningú com “la millor persona del món”, que és un vestit que li queda gran. Ja li he fet unes quantes vegades això. No s'enfada però es ruboritza, somriu i s'encongeix. Tot plegat he decidit intentar evitar dir que Robert és la millor persona del món però no sé fins quan aguantaré.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
