Novel·la c'est moi

Roman viatjava camí del silenci. Anava pensant en artròpodes i en animals vertebrats. Pensava que els primers portaven una gran cuirassa mentre que els segons, més fràgils envers l’exterior, tenien més fàcil el contacte amb allò que els rodejava. Els primers li semblaven samurais preparats per defensar-se, els segons dansarines gràcils i desprotegides. Roman, que vol dir novel·la en francès, creia que el pas del temps podia transformar en artròpodes a alguns vertebrats. D’aquesta evolució ell en deia psicoartropodisme.

Els xocs soferts per alguns d’aquests espècimens amb endosquelet els faria desenvolupar una cuirassa psicològica, segons creia el marrec, cosa que evitaria cert contacte amb l’exterior. Pors al rebuig i al desencant, per exemple, sensacions desagradables, en podien ser motius de l’origen d’aquesta cuirassa. L’armadura podia evitar tornar a sofrir, però s’havia de cobrar un preu car, evitaria que es pogués tornar a sentir amb intensitat.

Roman evitava posar-se cuirasses, potser alguna disfressa sí que li calia en algun moment. I tant, perquè les disfresses creia, li podrien permetre ser qui realment era. Novel·la havia investigat molt sobre el món de les disfresses, ell dissenyava màscares per carnaval. Durant aquesta època, observava, la gent s’atrevia, emparada per la seguretat de no ser reconeguda o per la tranquil·litat de saber que aquest dia era d’excepció, a fer allò que més li vingués de gust, a intentar-ho. L’anonimat convidaria a ser un mateix, a dir el que es pensa, a viure la sexualitat com es desitja i les relacions com se’n te realment ganes.

D’aquestes hipòtesis no en tenia dades estadístiques, només reflexions menudes com un gra d’arena, i de menudes àgils. Això sí, la por del rebuig era l’únic que podia fer créixer en ell mateix, no esquelets externs, sinó grans fortaleses emmurallades de les quals ell en podia arribar a ser presoner. Por de no ser prou, o de ser massa, d’arribar massa tard o massa prompte. La por seria la seva cuirassa de vidre perquè sovint una cuirassa d’aquestes, faria sentir més del compte, sensacions de tot tipus. Anhels, desitjos, intimitats, fragilitats, tactilitats. La por, no saber si el que ell comunicava seria captat per l’altra persona o si la posaria en un embolic.

Després de molt caminar i de trencar unes quantes armadures havent entropessat amb la vida va decidir que la millor manera de sortir al món i anar-se desfent de la bombolla de ferro protectora i impossibilitadora consistiria en anar contant contes. La seva aproximació, quan por, aniria compassada pel respirar íntim disfressat d’un conte novel·la. Un roman ni més ni menys.

Dels contes, d’ell mateix en va aprendre una cosa important, a saber: només pot escoltar un conte qui té ganes de deixar-se seduir per la seva força, d’altra manera només el sentirà però li passarà desapercebut el seu sentit més invertebrat. Per accedir a una veritat caldria primer estar disposat a creure en ella. Seria per aquest motiu que molts cristians després d’haver-se demostrat l’heliocentrisme insistirien en el geocentrisme. Qui només veu tristor o rutina no es deixarà endur per l’esperit de la màgia perquè per fer-ho s’hauria d’estar predisposat a lo màgic. De la mateixa manera si no s’estima a una persona no es percebria la seva voluntat de fer-nos passar moments únics.

I ara atents a la jugada. Roman creia que en el caminar del temps es guardava el secret del mirar. Perquè el temps ensenyava que allò que en determinat moment era vist de manera fascinant en un altre ho era de manera absolutament normal, o, fins i tot, desencantada. Potser la pitjor manera d’intentar fer feliç a una persona seria buscar fer-la sentir en un moment en què aquesta no ho desitgés o no pogués. Això era el que creia fonamentadament el jove campredonenc.

El temps, que l’artròpode creuria que juga en contra seua, el vertebrat sabria que juga a favor perquè aniria llimant i guarint i perquè sabria que només qui es deixa endur per les carícies del temps aprendria a llegir els contes, els sabria gaudir i en sabria crear, d’aquells que alimenten l’esperit. Qualsevol estat d’ànim no seria més que un conte que ens contaríem fins que canviéssim, per necessitat emocional, a un altre conte i un mateix en seria el seu conta contes encara que de vegades es deixés contar per una altra persona. Heus aquí la seva disfressa, heus aquí ell totalment despullat. 

Lo bueno de los filósofos es que cuando mueren legan a los demás lo mejor de sí mismos, su pensamiento. A Eugenio Trías, in memoriam.