,
09/10/2017
Filosofia
L'Ebre conreat
Foto:
Il·lustració de Toni Ruiz

Pàgines en blanc arran de l'Ebre

El color ataronjat de l’atmosfera veia ballar volves de pols mentre Kennan passejava amb el seu ciborgós. Malgrat el to cromàtic fos càlid, la temperatura rondava els 3 graus centígrads. Sit lladrava d’una manera especial, com si sofrís de tos informàtica. Quan Kennan li tirava el pal de plàstic, Sit soltava un “gua1O1, gua101” que sonava un pèl robòtic i, tot seguit, corria a cercar-lo com un boig.

La vida d’aquest camperol distava molt de ser normal. Allà a l’Ebre la ciborgtecnologia va arribar tard.De fet no havia acabat d’arribar. Quan a Barcelona tothom comptava amb dos servents replicants d’humans, allà baix encara eren pocs els que comptàvem amb terminals per poder recarregar-los i era difícil veure gent adinerada amb un servent. La majoria ebrenca no havia pogut pujar-se al carro de la ciborgvolució. Però Kennan era molt Kennan i va aconseguir comprar una servent model Ares per ajudar-lo a treballar la terra. Potser d’estraperlo, potser amb programari lliure i perillós, el jove pagès volia innovar i va arriscar. Al cap d’uns dies de tenir-la i de començar a treballar junts, començà a sentir molta afinitat per ella.

Malgrat Bett3 no sentís cansament durant la jornada de treball sí que semblava suar. Somreia sovint i feia bromes absurdes que li semblaven molt amables al seu patró. En el seu programa ja venien instal·lats aquests protocols d’actuació i de respostes biològiques que la feien semblar d'allò més humana. D’això se n’encarregava l’empresa Sueca que els fabricava, AIKIA.

Un dia qualsevol, Kennan li preguntà a Bett3 què li semblaven els camps de conreu quan estaven buits. Bett3 li va respondre que el camp estava farcit de bellesa. El camp lliure de verdures era com una pàgina en blanc per a un bon escriptor o com un ordinador sense programari per a un bon informàtic. Allò era com un Big Bang, l’inici de tot. “Davant un full en blanc només un artista autèntic no s’angoixa”, digué. Després d’això, riallades i retorn a la collita. Un càntir de “temperatura constant” els esperava al final del tros.

Kennan volia aprendre programació. Bett3 li va començar a semblar atractiva. Potser l’informàtic que li va esborrar el programa base li havia inserit alguns imputs amorosos a la noia perquè el comprador no pensés a retornar-li el producte. El cas és que Kennan sentia que s’estava enamorant d’algú que no sabia si podria correspondre’l. L’angoixa aparegué en el nostre pagès. Ell havia nascut lliure, volia pensar, fruit de l’amor entre dues persones. Però Bett3 no, i ell no creia que el model Ares que s'havia comprat pogués estimar lliurement, sinó de manera programada.

Un matí d’hivern, mentre els bafs s'escampaven per les seves boques, Kennan es va atrevir a preguntar-li a la seva "companya" si sabia què era l’amor. Ella, amb voluntat d’agradar al seu senyor li va respondre que sí, que l’amor era una reacció química produïda com a instint de supervivència per assegurar l’espècie i que els humans disfressaven aquestes reaccions amb arguments fantasiosos per disfressar una necessitat de quelcom bonic.Que a la resta d’animals no els hi calia. Ambdós van somriure. El dia va acabar d’hora. El sol. ja mig extint, a les dues del migdia deixava d’il·luminar.

Kennan volia a Bett3 però la volia lliure. No volia intimar més amb ella si no era amb un programari nou que oferís algoritmes de llibertat. Així que li va preguntar a un amic informàtic que havia estudiat a Girona, capital catalana de la informàtica i ciborgprotocols, si la podia formatar i instal·lar-li algun programa que simulés el més fidelment possible el lliure albir dels éssers humans. Carles III Júnior ho podia i ho volia provar. No obstant això es corria el risc de fer-la malbé per a sempre. Donava igual. Kennan ja no volia a Bett3 com a treballadora. La volia lliure i sobretot, la volia com a parella.

Les contradiccions en els éssers humans sempre havien estat habituals. La llibertat i la necessitat mai havien ballat tangos amb tant de risc com ho estaven fent en el present. Kennan va pagar molts diners per fer el canvi. La llei no ho permetia. No obstant això, si es feia de manera subtil tampoc hi ficava gaire els nassos. De fet, la major part de gent rica comptava amb acompanyants ciborgs a qui donaven programaris de llibertat condicionada per satisfer-los sexualment. Kennan volia llibertat, però volia eliminar el condicionament. Volia arriscar-se a ser rebutjat.

Després de la intervenció, Bett3 seguí parlant amb Kennan amb la mateixa alegria, vigor i enginy amb què ho havia fet anteriorment. Però no mostrà cap subtilesa que pogués insinuar “amor”. Kennan començà a desesperar-se perquè el seu amor per Bett3 anava en augment a mesura que passaven els dies. Ella, però, semblava començar a mostrar curiositat per Ramon, el seu veí i creador de poemes adversos.

Quan Ramon passava per la finca, Bett3 mostrava unes reaccions orgàniques que, segons havia llegit Kennan, eren símptomes d’enamorament galopant. La tristesa i frustració del nostre pagès creixien exponencialment a cada dia. Els poemes de Ramon captivaven la jove ciborg i al seu propietari l’amor començava a semblar-li quelcom insuportable. De fet, cada paraula escrita per Ramon li semblava un encanteri al nostre amic. Com si els poemes d’aquell dimoni fossin elaborats amb llenguatge informàtic capaç de modificar els softwares instal·lats.

Kennan no sabia el que sabia Ramon. Kennan també era un ciborg, programat per a no saber que era una ciborg i amb sensació de llibertat total per creure’s humà. Evidentment que Kennan no sentia amor, l’amor era cosa d’humans, com ho era Ramon. Els ciborgs només podien tenir-ne sensacions similars als humans però mai idèntiques. Kennan era el millor treballador d’en Joan, propietari de Fruites i Verdures Hipervitaminades Ebre. Però perquè ningú no intentés robar-li al seu ciborg va fer reprogramar-lo de tal manera que semblés humà.

El cas és que el 60% de la població ebrenca era ciborg, però sense ser-ne conscient de la seva condició. La por dels rics a portar ciborgs a la regió va provocar que els haguessin de camuflar de la resta de la gent, que els haguessin de formatar per semblar humans de soca rel. Fins i tot, alguns ciborgs com en Kennan havien aconseguit fer diners i comprar ciborgs per a si mateixos.

Kennan estava tan desaforat que volia aniquilar a Ramon. Semblava un “machirulo” del segle XX. Concepte que el neoigualitarisme havia aconseguit fer extingir, o això creia. La ràbia que el ciborg inconscient sentia pel poeta de 30 anys era immensa. De fet, Kennan matà a Ramon, el seu veí humà i també començà a buscar sense premeditació, ni nocturnitat, tampoc amb traïdoria, entre tots els seus poemes per discernir quin havia estat el seu encanteri. La poca destresa mostrada el delatà. Fins i tot els poblerins més ignorants haguessin pres mesures preventives per no ser atrapats.

El cas és que no trobà res. El poeta només comptava amb fulls en blanc entre els seus blocs de notes. Els poemes que li recitava a Bett3 no estaven escrits. El poeta s’excitava davant el blanc del paper com Bett3 davant d’un camp per cultivar. Aquesta coincidència, segons investigadors, fou l’inici del foc que sentí, en el seu motor nuclear, la noia reprogramada. En Ramon havia fet possible un Big Bang, però els ciborgs encara no eren capaços d’entendre-ho.

Després de la tragèdia, a Bett3 li fou esborrat el seu programari per 6 vegada i Kennan fou apagat. Les autoritats ho tenien clar. Les Terres de l’Ebre no estaven preparades per a la sofisticació barcelonina, i menys encara per a la sueca.

Es prohibí l’ús i la compra-venda de ciborgs a les regions rurals de manera preventiva. El terratinent Joan va haver de tornar a comptar amb esclaus humans, cosa que no li sortí tan malament. Un jove, de nom Peter, a qui va comprar per 3500 Ebres va començar a sentir quelcom per ell. Potser pel Síndrome d’Estocolm. Tant se val. Joan no estava per subtileses i que algun treballador l'estimès com ho començà a fer el fort d'en Peter ja li va anar bé.

En arribar l’hivern, aliè a cabòries humanes, el camp tornava a estar per conrear i totes les pàgines romanien en blanc. L’Ebre era, sense saber-ho, el lloc per possibilitar noves explosions de llibertat. El Big Bang guardava a ser descobert.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

11/09/2016
Escena 1: Por  -Senyora, em sento estúpid.  -Ho és, no ho dubti. 
25/08/2016
Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys.
12/08/2016
El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte.
30/06/2016
El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava.
26/05/2016
Començo aquest post amb certa temor. La temor d'aquell que sap que pot rebre pals per totes bandes. Potser m'ho mereixo per intentar reflexionar més que opinar i sobretot per intentar entendre. 
21/04/2016
T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit...
11/02/2016
“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”