,
01/09/2011
Filosofia

Pot arribar un polític a ser idiota?

Avui en dia és difícil parlar de política i no ofendre a ningú o sentir-se ofès. Vivim una situació que no agrada a ningú però que  tanmateix sembla impossible de revertir. Si més no, sembla que no tenim prou força per canviar el rumb. Sempre hi ha excepcions i les agraeixo fortament però alguna cosa em diu que pel que fa a la majoria sabem que les coses no van bé i actuem com sí que ho anessin.

Ja m'he ofès i això que només porto un paràgraf i escaig. Si és que no es pot, no senyor. Em sento idiota, però un idiota dels grossos i de sobte em ve al cap que fa uns quants centenars d'anys la paraula “idiota” era un antònim de “política”. La primera paraula feia referència a l'egoisme d'aquell que només es preocupava per ell i desatenia a la societat mentre que el segon mot posava l'èmfasi amb lo que els filòsofs consideraven la forma natural de ser dels humans.

El contrari d'un polític (zoon politikon) era considerat un idiota en tant que s'entenia que sense atendre a l'aspecte comunitari no es podia anar enlloc perquè no s'atenia a la naturalesa humana. Vist des d'aquesta perspectiva els polítics d'avui en dia són uns grans idiotes i no són gens polítics i és que no volen beneficiar a la societat si no a sí mateixos. Antigament no és podia ser una cosa i l'altra al mateix temps, avui sembla que és impossible no fer les dues coses a la vegada.

Per què un atribut que té connotacions morals (idiotés) passa a tenir connotacions psicològiques? Doncs possiblement perquè qui no fa el bé acaba separant-se dels demés i deixa de tenir el recolzament dels seus iguals, acaba per separar-se definitivament d'aquells a qui necessita (com a mínim per poder aprofitar-se d'ells) i que per tant es pot considerar estúpid. Per què els polítics actuals segueixen fent l'idiota moral? Doncs perquè els éssers que som socials constantment fem balança d'avantatges i inconvenients de les decisions que prenem i tendim a triar la que creiem que ens porta més benefici, en aquest cas jo diria que  prenem la decisió de no fer res.

I és aquí on em sento una mica idiota, ara en sentit moral. Sí, crec que es podria renunciar a algunes coses per tal de millorar la situació (no parlo de retallades, sinó d'alguna cosa més personal, la comoditat apàtica potser). També es podria quedar per fer àgores, promoure la cooperació i ensenyar a ser més autònoma a la gent. Jo, quan penso que només de quedar per fer una àgora ja no estic gastant ni desitjant consumir em sento millor. La religió clàssica pretenia aconseguir el mateix estat de benestar, el de generar comunió/comunitat. En definitiva, lo que importa és sentir que es forma part d'un projecte en comú que eviti que ens sentim idiotes en ambdós sentits.

Punt i seguit.

 

El dibuix és de Magda (merci).

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

11/09/2016
Escena 1: Por  -Senyora, em sento estúpid.  -Ho és, no ho dubti. 
25/08/2016
Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys.
12/08/2016
El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte.
30/06/2016
El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava.
26/05/2016
Començo aquest post amb certa temor. La temor d'aquell que sap que pot rebre pals per totes bandes. Potser m'ho mereixo per intentar reflexionar més que opinar i sobretot per intentar entendre. 
21/04/2016
T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit...
11/02/2016
“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”