Jump to navigation
Què és la senzillesa? Possiblement és allò que trobes sense buscar-ho. És allò que et busca a tu des de l’espontaneïtat i l’alegria. “Senzill” és gaudir amb poca cosa tot agafant consciència de lo molt que és. M’enduc aquesta reflexió després d’haver escoltat als Quicos a Barcelona. Molta Mercè però la terra crida i jo quan estic lluny de casa m’hi deixo seduir.
No cal més, només les ganes de passar-s’ho bé i unes bones companyies i quasi tot ja està servit. Fan falta molts pocs diners per passar una bona estona. Només fa falta aprendre a apreciar les petites coses. Amb els Quicos em sento com a un Concert Reivindicació dels que es feien durant el franquisme contra ell. Però la reivindicació dels nostres músics ha de ser més subtil perquè vivim un període democràtic en el que es faria estrany veient Raimons, Serrats i Montllors cantant per la llibertat d’expressió. Potser avui en dia s’hauria de reclamar responsabilitat d’expressió però això ja és una altre tema.
S’ha de ser més subtil perquè el món contemporani ho és molt de subtil. Ho és tan que no sabem ni qui té el poder. Per tant no podem cridar molt quan no sabem a qui cridar. Tant Lo Noi, com Quico, Sancho i Quixot, amb un estil burleta però respectuós despullen els prejudicis de la gent i despleguen la saviesa d’aquells que semblen ignorants però que s’atreveixen a dir veritats monumentals.
Un cec que hi veu més que ningú, darrere les seves ulleres, un sordmut que sent la música i un noi que va de poblerí però que va cantant les quaranta als urbanites tot excusant-se amb un “dispensen”. Aquesta és la gràcia de destapar prejudicis sense fer ferides i provocant somriures. Un art per al que ho diu i també per al que sap escoltar-ho. És molt fàcil quedar-se en la cançoneta i deixar de banda la crítica. Un xic més complicat és quedar-te amb el sentit d’allò que ells canten. Quico el Célio, el noi i el mut de ferreries són mestres de carrer que commemoren la saviesa popular d’haute cuisine.
Amb dues rames de palmera i amb un cordill elaboren un carro i cavalquen cap a la idea de què amb la imaginació, amb les amistats i amb una mica de menjar ja s’està servit en aquesta vida; que tot allò de més és un extra que pot arribar a ser un luxe si comencem a confondre’l amb la necessitat d’assolir-lo.
Si l’important és la recerca de la felicitat, ens ensenyen aquests bons músics, aquesta es troba en la manera en com afrontem les coses més que en les coses mateixes. Aprendre a gaudir de lo mínim fa que la felicitat sigui fàcil d’aconseguir. Gaudir-ne de l’aigua que es beu i del menjar que engolim fa que no enyorem menjar caviars o entrecots tots el dies. Perquè qui només se sent feliç amb les coses difícils d’aconseguir acaba sent infeliç per la mateixa dificultat de trobar aquestes coses.
Les Terres de l’Ebre ens ofereixen un camp enorme on ser feliços perquè amb els seus paisatges, el seu oli, el seu arròs, les seves ombres, les seves muntanyes i rierols tenim luxes a l’abast del més humil. Pa amb tomàquet, oli i all fregat, una tarda sota un garrofer, un passeja pel Coll de l’Alba i tot això fàcil de tenir és font de plaer. No neguem els plaers, anem en busca dels més fàcils de copsar i això ho canten uns músics de les Terres de l’Ebre, denominació d’origen.
Amics de Barcelona, Quico no és celíac, només és cec però ho veu tot.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
