,
25/08/2016
Filosofia
Dibuix de Toni Ruiz

Rosa i Marc i l'amor quàntic

Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys. Em surt així, suposo que com a arma de defensa o com a vestit al que m'he acostumat durant tants anys després de mamar de la lletra d'escriptors i pensadors d'alta volada.

La tragèdia. El meu cap n'inventa cada dos per tres. Amors impossibles i carregats de certa crueltat que a la vegada destaparien intensitats d'alta freqüència. Així és més o menys com naixeria la següent història.

Després de rellegir alguns fragments de Santa Teresa de Jesús m'imagino una noia medieval a qui se li apareix en somnis algú d'un futur llunyà. La suor lubricaria les seves contraccions després de cada somni i passaria a viure sense viure en ella mateixa. Cada nit descobriria quelcom del seu amant. En primer lloc el seu nom, Marc. Tot seguit el seu lloc de procedència, una tal Holanda. Evidentment allò que es faria, sobretot, present seria que el tal Marc, no seria contemporani seu. Milions de dies separarien a la jove Rosa d'en Marc, però només de dia. Cada nit el coit inundaria el llit d'ella de plaer i ell li reclamaria que mai se n'oblidés d'ell.

En arribar el dia l'absurd la desgana, l'avorriment i la quotidianitat miserable. Una vida insulsa que només començaria a resultar interessant després de què ella es decidís a escriure amb pèls i senyals aquest romanç oníric robat dels braços de Morfeu.

Ara una abraçada per aquí, després una llepada per l'entrecuix. També passejos pel Cosmos excitat de tanta sensibilitat. Ara un “t'estimo”, ara un “si tu no ets cert, menys ho és la meva existència”. I així passaren els dies fins que el pols se la menjà a ella i a molta més gent de la seva època. I així passà el temps fins que la consecució de còpules ens portà fins al segle XXI.

Estem a Holanda. El Doctor en filologia, Marc Espuny, fill d'un obrer català i una metgessa holandesa es troba llegint a la Biblioteca una presumpta novel·la que el corprèn pels seus detalls. Fins i tot li sembla una broma de mal gust. Una tal i presumpta Rosa en sabria tant d'aquest personatge que en detallaria tot un conjunt d'aspectes de la vida del doctor fins a tal punt de provocar basarda.

“Marc, només ho faig perquè m'ho demanes. M'ho demanes en somnis però sé que ets tu, tan real que sense tu la meva vida seria una enganyifa. Em dius que t'expliqui que allà d'on ets tens una dona i dos fills i que te'ls estimes amb bogeria. La teva muller t'estima amb bogeria, té una piga a la galta que et fa tornar boig. Bé, et feia tornar boig. M'ho expliques entre trist i excitat. El dia 15 d'abril de 2014 et trobaràs aquest llibre i des d'aquest dia, m'expliques que ja mai més seràs capaç d'estimar la teva parella i que els teus ulls passaran a traçar fins l'infinit la meva trajectòria.”

Marc, s'emporta el llibre a casa. S'obsessiona fins a tal punt de fer-se un retrat robot de la tal Rosa i fins a tal punt de masturbar-se amb nocturnitat i traïdoria amb el llibre a la mà la resta de les nits de la seva vida. Si Rosa no fos certa, la seva vida seria una enganyifa.

El cert és que Marc li dedicaria la resta dels seus somnis a la jove medieval. Cada nit s'esforçaria a visitar-la per ensenyar-li el camí d'arribada cap a ell. La resta de les seves nits i dies els passà com absent. Descuidà als seus fills i a la seva dona. Això també importa. Hellen, la seva dona no se n'adonaria mai o potser faria veure que no se'n adona per evitar quedar-se sense el seu marit. El mateix feu Marc, allunyar-se però amb un llast, la Hellen, per evitar perdre's en aquell univers on no hi ha ningú més que un mateix. On tot és només lletra mullada pel desig i per l'anhel.

 

*No sabria què dir. Potser sona nyonya però aquesta història té alguna cosa que a mi em captiva.

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

11/09/2016
Escena 1: Por  -Senyora, em sento estúpid.  -Ho és, no ho dubti. 
25/08/2016
Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys.
12/08/2016
El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte.
30/06/2016
El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava.
26/05/2016
Començo aquest post amb certa temor. La temor d'aquell que sap que pot rebre pals per totes bandes. Potser m'ho mereixo per intentar reflexionar més que opinar i sobretot per intentar entendre. 
21/04/2016
T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit...
11/02/2016
“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”