,
15/12/2011
Filosofia

"Sempre és estiu", l'obra premiada d'Agustí Clua

Sempre és estiu, potser no sempre però aquest nom li ha valgut al camarlenc Agustí Clua el premi de Narrativa ciutat d'Eivissa. Més que el nom el que ha tingut a veure amb el resultat és la sensibilitat en l'escriptura i també el seu realisme. Sempre és estiu segueix l'estela de l'Absenta plena de relats curts que ens endinsen en les Terres de l'Ebre durant i després de la Guerra Civil. La vida al camp, el món de les dones, el treball de la pagesia, la manera de respirar i sentir de l'època...

En breu sortirà editat el llibre premiat a tot el territori de parla catalana. Recordeu que el seu anterior llibre s'està sortejant a surtdecasa.cat. Del nou llibre us en regalem un bocí, un relat. Aquí va.

 

CISCO  I  EL  DESMAI (Un relat d'Agustí Clua)


Hi havia (hi ha encara) un desmai a la finca de la Mallada, entre el desaigüe i la carretera que puja de la Cava. Conten que a Cisco, el pastor, l’encisava. Tant, que un dia es va proposar un petit repte, una prometença.
Los mesos de bonança, des de l’aparició de les primeres fulles fins que tornessen a caure, Cisco vorejaria tota la part esquerra del Delta mentres pasturava la rabera, per a fer cap davant de l’arbre, cap al tardet, a la mateixa hora, cada dissabte. Fins que el desmai se desfullés del tot. Era tanta la devoció de Cisco per aquell desmai que, ja des de molt jovenet, s’obligava a aquell repte setmanal, encara que només fos perquè la mateixa faena ja s’hi prestava. Era un acte de fe, davant los terminis que plantejava la fulla caduca d’aquell arbre a qui només li fea falta parlar.

I així passava les temporades de bon oratge, amb la pastura tota la setmana, començant lo recorregut per la Bassa de les Olles, pel Goleró, vorejant tota la Marquesa, pujant pel Tramuntano, per la finca del Capità, per l’ermita de l’Aldea, fins que la Sèquia Mare el dixava novament als peus del desmai. La contemplació de l’arbre al tard, bé de cara al Montsianell, bé de cara al Port, segons lo moment de l’any, i vore la posta entre els seus ramatges, era condició primera, la prova d’haver aconseguit la fita una setmana més.

Per a arribar després, ja de nit, a la paridora del Roquer, a guardar els animals. Aquell trajecte últim, sense cap sol, amb la claror adaptada a la conveniència de cada estació, era la nostra enveja. Transitar cada tardet dels dissabtes la bellesa de les mitges clarors, de les mitges penombres.


De fet, cada tarda de pastura era digna d’admirar: fos on fos i abans que arribés la fosca, havia de mirar de trobar una caseta (amb rafal o sense) on aixoplugar-se. L’últim extrem era gitar-se entre els animals, si el fred de la nit li era traïdor.
Cisco patia poc, pels capritxos del temps. La fortalesa vivia per a cobrir-lo a tothora (corria el rumor que algú l’havia vist carregat amb una ovella a cada braç), i aprofitava els diumenges per a enllestir fil per randa els corrals.

Les dones perdíem los papers quan parlàvem d’ell. I també la discreció. Arruixant en l’aire paraules baldades entre tant de desig efervescent.
Conten que alguna dona, coneixent la puntualitat de les seues cites amb la posta, va voler arramblar-se al lloc de trobada algun dissabte, fingint una trobada casual. I que Cisco podria haver descarregat l’espera acumulada entre els braços d’aquell ésser ansiós. No ho sabrem mai.


Perquè, diuen, Cisco guardava el seu cor a algú per als mesos que el desmai estava desfullat. I que només sortia de casa, en les hores de menys fred, per a cuidar una vintena de tarongers al costat dels de Biosca.
Potser sí que l’unica fidelitat a qui es devia era la de contemplar cada dissabte l’arbre arrebossant la posta. Però l’atreviment de la ignorància va fer que unes poques dones es disposessen a arrebussar-se els camals per a descobrir qui podia ser aquella afortunada amb qui es tancava a hivernar els mesos de mal oratge.
No va caldre. Quan, en començar la primavera, Cisco es va enfundar que de l’arbre no brotava res, va decidir anar-se’n, i amb una maletota com a única companyia, lo van vore agafant lo primer tren cap al nord.


Tanta pressa com per a dixar-se al poble la seua estimada ?  Al cap d’un parell d’hores d’haver marxat, les nostres amigues ja eren davant la casa modesta, buscant una resposta. I d’allí sortia una veu de dona cantant, aliena a la fugida precipitada.
La curiositat podia més que la vergonya, i van picar a la porta. Un truc i un altre truc sense cap contesta. Finalment, una d’elles va fer l’espenta decidida...
No hi havia ningú. L’únic vestigi de llar era la gramola encara funcionant, i més discos d’àries agrupats en una lleixa, al costat dels llibres. I una munió de fotos i més fotos: per les parets, pel sostre, espargides per terra. Del desmai, del seu desmai florit.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

11/09/2016
Escena 1: Por  -Senyora, em sento estúpid.  -Ho és, no ho dubti. 
25/08/2016
Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys.
12/08/2016
El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte.
30/06/2016
El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava.
26/05/2016
Començo aquest post amb certa temor. La temor d'aquell que sap que pot rebre pals per totes bandes. Potser m'ho mereixo per intentar reflexionar més que opinar i sobretot per intentar entendre. 
21/04/2016
T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit...
11/02/2016
“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”