,
21/04/2016
Filosofia
Tem la foscor
Foto:
de Toni Ruiz, la il·lustració

Tem la nit!

T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit... I la lluna, allí dalt, mirant-nos. Tan callada, tan còmplice.

Puc caminar i amagar-me de la gent quan jo vulgui. Però cada nit, sense voler-ho, estaré a l'abast d'aquest satèl·lit grisós.

La meva mare em contava contes. En tots ells hi havia un astre i en tots ells hi havia una nit, la nit que ara penja del meu coll i que em fa tant de mal. Però la meva mare em contava meravelles de la foscor així com de la llum del dia. Potser eren altres temps.

A les 5 de la matinada, recordo, ens va deixar la meva mare. A les 4, quan el silenci sona a brunzit d'un polígon industrial llunyà, ens va deixar el meu avi. No sé què dir perquè el llenguatge, ara mateix, em fereix tant com un dolor de queixals.

T'he dit que hagués preferit que em contessin altres històries? M'hagués agradat llegir de ben jove les tragèdies gregues. Allí s'expressa la veritat del món, el drama que suposa la nit. La pluja que els hi cau als sense sostres quan van a dormir, el deambular dels perduts, la calma dels drogoaddictes.

Els estels ens enganyen. Ens semblen petits i inofensius, tanmateix molts d'ells són molt més grans que el sol, i moltíssim més que nosaltres. La seva llum quasi ni ens arriba. Serà perquè La Terra és indigna o els indignes som nosaltres i estem exposats a viure a la foscor més que rodejats de llum. La por i la foscor són germanes. L'una crida a l'altra per jugar, i poques vegades es barallen.

Notes aquest fred? És la nit, la manca de llum que ens congela. Cert, també ho és la manca de llar, de foc o d'abric. La culpa la té la puta nit que fa veure que ens amaga de les bèsties però ens exposa absolutament a elles. Ens embolica, ens embruixa, ens convida a deixar-mos emportar... però quan ja has fet prou camí, quan ja estàs a punt d'arribar on volies, arriba el dia, el somni es trenca i tot s'acaba.

Allà on vagis tem la nit, amaga't d'ella i d'aquells qui te la recomanen i, si pots, destrueix-la.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

11/09/2016
Escena 1: Por  -Senyora, em sento estúpid.  -Ho és, no ho dubti. 
25/08/2016
Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys.
12/08/2016
El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte.
30/06/2016
El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava.
26/05/2016
Començo aquest post amb certa temor. La temor d'aquell que sap que pot rebre pals per totes bandes. Potser m'ho mereixo per intentar reflexionar més que opinar i sobretot per intentar entendre. 
21/04/2016
T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit...
11/02/2016
“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”