Un tàndem és per a sempre

Ell em va deixar però jo volia recuperar-lo d’alguna manera. No suportava que allò acabés sobtadament quan jo encara n’estava tan enamorada. Les tasses de te s’anaven acumulant sobre la taula i jo, absorta, remenava la cullereta buscant desplaçar els grans de sucre que semblaven ballar per l’aigua tèbia.

Sentia tan intensament que volia allitar-me per aconseguir recordar les paraules màgiques que el fessin tornar. Recordo el primer dia, de quina manera em mirava, fascinat davant la meva pronunciació en veu alta d’un fragment de “La vida es sueño”. Jo, tota histriònica, el mirava fixament i ell es deixava caure. Després vindrien els petons i les nits en què convertíem el nostre matalàs en un submarí i fugíem d’espies feixistes amb les nostres metralladores de melmelada de taronja.

“L’amor és qüestió de màgia, i la màgia de paraules” em repetia internament i és per això que vaig començar a buscar fórmules com una boja. Volia revertir el desencís en el que poc a poc vàrem anar caient en la nostra relació. Em preguntava quins vestits portava quan el vaig seduir, quines paraules li deia, quins gestos li dedicava,...

Volia repetir aquells instants. Repetir una i altra vegada fins a la perfecció. Quant més polida era la meva tècnica més idiota em sentia. Em sentia previsible, com si cada gest meu pogués ser anticipat ràpidament. Necessitava també capacitat d’inventiva. Renovar-me.

Em vaig posar a practicar. Posada en escena. El temps corria i corria i mai m’agarrava. Només quan parava a dormir sentia que començava a aproximar-se l’agulla del rellotge. La pràctica en feu el seu efecte. I en el moment menys espera... el temps es precipità a sobre meu.

Una nit, quan menys m’ho esperava me’l vaig trobar a un banc. Amb una nena. “Hola Maria, quant de temps? Et presento a la meva filla Ariadna” pronuncià tot aixecant-se del gronxador amb el que es divertien tots dos.

M’havia preparat centenars de vegades l’actuació per captivar-lo però havia oblidat que havien passat 10 anys des del trencament i que ell, evidentment, havia aprofitat el temps. “És preciosa. Quina alegria de nena!” vaig respondre amb una mirada tímida tot enfocant el cap cap al terra.

“Ei, no recordava aquesta mirada teva. El pas del temps me l’havia esborrat però , com un flash, m’ha tornat a venir al cap. Aquesta és la mirada que em va captivar” tot somrient pronuncià mentre jo em fonia sense saber on posar-me i mentre Ariadna agafava fulles seques del terra i d’un color groguenc.

Ell, tan segur com sempre. I jo que no sabia on posar-me. Si és que jo volia desaparèixer. Havia estat una tanoca incapaç de pensar en res més que en ell i ell vinga a refer la seva història i a oblidar-me amb una facilitat escandalosa. “L’haurien de condemnar per falta de sensibilitat” vaig pensar sense acabar de pensar-ho massa.

Uns anys abans del trencament ell havia proclamat que jo seria seva per sempre i que no permetria que ningú ni res li faria avorrir-me. Ja està. Oblidada una promesa tan forta i convertida en no-res. Quan sentim, tendim a exagerar i ens tornem hiperbòlics i histriònics per després oblidar sense complicació alguna. Tot seguit, plors i segurament una banda sonora deplorable si algú en volgués fer un film al respecte.

El cas és que, quan tornava a casa sense esma i amb llàgrimes corrent per les meves galtes, em vaig trobar  una parella d’amics, en Roc i na Sara passejant amb la seva bici. En veure’m desfeta em van portar a casa seua i vam prendre xocolata amb xurros davant d’una pel·lícula que ara no recordo. A fora, el cel també plorava.

Sobre les 11 de la nit, ja quan estava a la porta de l’entrada per tornar a casa meua i als braços de la crua realitat en Roc es va aproximar a mi càlidament i em digué “Saps? Sara i jo ens estimem infinit però si visquéssim tota la eternitat hi hauria un moment en què deixaríem de suportar-nos. Per això aprofitem tant el temps. Al final tot acaba per trencar-se. Tot”

Vaig sortir somrient després d’abraçar-lo. No vaig entendre ben bé del tot aquelles paraules però em sentia trencada i sentia que córrer cap on fos em faria sentir millor. L’important era la calidesa. Una calidesa que em portà a escriure una història, la d’una parella que com a símbol del seu amor s’havia convertit en un tàndem per estar junts per sempre. La resta de mortals estaríem exposats als trencaments i a desenamorar-nos, però ells no. Ells serien els únics que podrien rodar junts per sempre.

I així fou com, amb ficcions i intentant fer màgia, vaig adonar-me’n que era capaç de convertir vivències passades en històries per les que viatjar quan volgués i en la direcció que preferís. Tot gràcies a un tàndem de ciclistes eterns i a una xocolata amb xurros a casa d’uns amics que, per sort, encara a dia d’avui fan l’amor.