,
13/02/2014
Filosofia

Vam estimar, estimem i diem "t'estimo"

La meua taula, la meua nit. Tota l’habitació envoltada de llibres. Alguns de devorats i d’altres que esperen pacientment a què en tingui ganes d’ells. Una llum tènue, la finestra mostrant-me l’esplendor de les muntanyes del Mont Caro. La persiana? Millor pujada, ben amunt.

Un moment de silenci. Em regalo tot el temps del món. El dia ha estat de vertigen. M’agrada recapitular. Penso en tot allò que estimo i que he arribat a estimar. Em pregunto si en algun racó de l’eternitat tornarà a haver-hi espai per aquestes coses que ara naveguen a la deriva.

Em transporto conscient cap al passat. Aquelles onades, aquell “Bart Simpson” que volia que fos meu i que no arribava als 4 centímetres d’alçada. Aquell Nadal en què, per primera vegada, vaig notar com l’amor em mossegava i m’afectava igual que si d’una tragèdia Àtica es tractés. I ara un remolí s’emportà les coses que em pensava que estimaria per sempre. També allò que creia odiar infinitament com, per exemple, els films de Woody Allen.

Una treva. Degusto aquells moments en què crec que jo em vaig anar convertint en una altra persona. La temor excessiva a intentar treure’m el carnet i la mecanicitat amb què condueixo avui. El dia en què vaig escollir estudiar filosofia. La nit en què me van “obligar” a veure “La maldición del escorpión de Jade” i el pas de l’odi a l’amor amb Woody.

El meu somriure i la meua barqueta on hi guardo tots els meus records i transformacions i que rescato de la memòria perquè, al més estil goetheà, considero que tot allò que vaig estimar algun dia té un significat especial per a mi. El passat, aquell aroma, que ens porta el perfum dels moments que en algun moment vàrem desitjar eterns.

Una mirada còmplice i bondadosa. Sense voluntat de retenir, de rebobinar ni d’enyorar. Només agraïment als moments transcendentals i que m’han conduït fins on sóc. Escrivint, degustant, portant a la consciència... La meua habitació, el meu llit, la meua nit.

Desig d’intensitat. Apunts sobre llibreta. Res tornarà a ser. Present. Sent. S’obre la porta i et veig entrar, somric, gaudeixo i prenc consciència de la sort que tinc. M’agrada aquest silenci, intens, quasi diví i que em permet trencar amb la mecanicitat i la inconsciència amb què visc certs moments del dia. I de repent, aquells instants en què sóc lúcid d’allò que estic vivint i em surt un “estimo” i també un “t’estimo” i ho pronuncio perquè sé que allò que no digui ara mateix morirà de silenci.
 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

11/09/2016
Escena 1: Por  -Senyora, em sento estúpid.  -Ho és, no ho dubti. 
25/08/2016
Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys.
12/08/2016
El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte.
30/06/2016
El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava.
26/05/2016
Començo aquest post amb certa temor. La temor d'aquell que sap que pot rebre pals per totes bandes. Potser m'ho mereixo per intentar reflexionar més que opinar i sobretot per intentar entendre. 
21/04/2016
T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit...
11/02/2016
“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”