Des del país sense crisi

Crisi amunt, crisi avall, crisi a la televisió, crisi a la ràdio, crisi a la premsa, crisi al carrer, crisi fent lo cafè, crisi dinant, crisi sopant, crisi fent la cervesa, crisi fent lo gintònic, crisi en dilluns, crisi en diumenge, crisi a Europa, crisi al món, crisi i més crisi.

Arribes a la Xina. Crisi?

Posar els peus a la Xina després de només uns quants mesos fora no podia sorprendre’m gaire, pensava. Tornar-me a trobar enmig de la multitut de sempre, tornar a menjar amb palillos i tornar a no veure el cel blau. Tornar a reviure coses que enyorava i retrobar-me amb d’altres que encara no havia tingut temps de trobar a faltar. Tot dins de la normalitat que representa tornar a un país on has viscut uns anys i visites després d’haver estat uns mesos a casa.

Però a part de tot això, m’he trobat amb una realitat canviada. I canviada, precisament i contradictòriament, perquè no ha canviat. La Xina no parla de crisi ni a la televisió, ni a la ràdio, ni a les telenovel•les, ni al carrer, ni al banc, ni al te, ni a la sopa de fideus. Hi ha gent amb molts diners i gent amb pocs, gent que té una bicicleta i gent que té tres cotxes per família. Els desequilibris econòmics no han desaparegut, ni desapareixeran, però la classe mitjana s’està fent cada vegada més visible i més consolidada.

La Xina només parla de créixer, de comprar, d’invertir, de consumir, de fer-se gran, de gastar i seguir gastant. Se sent preparada i sap que la resta del món té els ulls posats en ella. No té por, ni motius per tenir-ne. Els xinesos no s’han caracteritzat mai per ser gaire crítics i “queixons”, però ara més que mai, els veig optimistes i il•lusionats. Segurament, i per desgràcia, perquè he vingut d’un país on, des de fa massa temps, tenir optimisme i il•lusió no està de moda.

Quan abans em preguntaven d’on era, la resposta “oh, toros!” era automàtica. Ara, em pregunten d’on sóc i la resposta és “com va la crisi econòmica?”. Sincerament, i lluitant contra tots los meus principis, em quedo amb els toros. Sort que Puyol, Messi i Piqué encara ens deixen mantenir el llistó una mica alt.

Abans de marxar, posaré una mica d’optimisme i il•lusió a la maleta. A veure si tenim sort i aconsegueixen passar els controls de l’aduana. Si no, me conformo feliçment amb tornar a tenir bon clima, cel blau i respirar un aire que, amb crisi o sense, continua sent mil vegades millor que el que tenen a la Xina.