L'1 de maig

Demà és el Dia Internacional dels Treballadors.

Els xinesos, com a tòpic “topiquíssim” ho són molt, de treballadors. Però, tontos no ho són ni un pèl. A la Xina, efectivament, l’1 de maig també és festa. I ho és, segons la Wikipedia, des de l’any 1999, quan es va establir que a l’any hi hauria “3 setmanes daurades”: una per l’any nou xinès, una altra pel dia nacional i l’altra per l’1 de maig. Cada setmana daurada, com el nom indica, constava de 7 dies festius. A partir de l’any 2008, i fins l’actualitat, van passar de set dies a tres.

Tot i això, no és tan fàcil d’entendre com sembla. Que tinguen 3 dies festius significa que a part del dia 1, també tenen els dos dies anteriors o posteriors –lògica aplastant, però complicada de comprendre quan intentes esbrinar quins són els dies festius per a una empresa en concret i et trobes que allà cadascú decideix fer festa quan li dóna la gana. Uns els fan abans, els altres després, els altres tota la setmana sencera... Total, que de treballadors en queden quatre i la resta marxen o de vacances o a visitar als seus familiars.

Aquí, en canvi, tenim un percentatge esgarrifant d’aturats, molts dels quals demà també faran festa. La mateixa que, desgraciadament, fan cada dia. Molts, a més, estan marxant a l’estranger –inclosa la Xina- fent ús de la “Mobilitat Exterior” que tan amablement ens ofereix l’Estat. A la Xina, l’atur és insignificant. Els que marxen a l’estranger ja no ho fan com a immigrants a guanyar diners sinó que ho fan per a formar-se més i millor. I per a tornar al seu país amb màsters i doctorats baix del braç. I tornaran a la Xina i trobaran feina. Exactament igual com passava aquí abans. Quan en lloc de marxar a fer de cambrers i d’au-pairs, només marxàvem per a estudiar idiomes, màsters i doctorats. I tornàvem i trobàvem feina.

L’1 de maig té un significat reivindicatiu que durant anys s’havia anat ignorant perquè, en general, no hi havia tants motius per a “queixar-se”. Demà n’hi tornen a haver molts. I només ens queda pensar que la lluita servirà d’alguna cosa i s’acabarà aconseguint allò que ens mereixem. Per la seua banda, a la Xina, no han sigut mai grans manifestadors. No els ho han deixat ser. I a banda d’analitzar com viuen, com han viscut, quines llibertats tenen i quines han tingut, sembla ser que no els està anant tan malament... no a tots ni a tot arreu, això sempre present.  

Jo, que no es digui el contrari, me n’alegro que els xinesos estiguin millorant les seues condicions laborals. El tòpic “topiquíssim” de ser tan treballadors no se l’han guanyat en va. Ara bé, les coses com siguen, allò de “treballar com un xino” no m’estranyaria que s’acabés quedant en un refrany obsolet i purament anecdòtic. O no. Qui sap.

Actius, aturats, estudiants, au-pairs i cambrers a l’estranger...Feliç dia del Treballador #ambil·lusió