Pinzellades comunistes

De Cuba en sabia molt poca cosa. A vegades, és millor anar a un lloc sabent-ne menys, i així estar més obert a noves sensacions i nous impactes. Sense expectatives tot et sorprèn més.

Amb els coneixements bàsics i amb una experiència de vida a un altre país comunista com és la Xina, Cuba em va anar aportant certes dosis de record per similitud, barrejades amb dosis de sorpresa per contrarietat. Cada dia que passa, la Xina té de comunista poca cosa més que el nom del Partit que la governa. I això ho pots saber sense agafar cap avió. A Cuba, en canvi, si l’has de catalogar, la posaries més dins del comunisme que fora, i segurament només per no pronunciar la paraula capitalisme, ho seguiran sent i vivint com a tal durant molts anys. Ara bé, el comunisme que hi trobes està, i em faltaria haver anat abans que morís Fidel per poder parlar amb fonaments, bastant debilitat.

L’Havana: surts al carrer i el primer que has de fer és pactar un preu per pujar a un taxi. Els clàssics o coco-taxis són els més autèntics. Els coco-taxis són com tricicles motoritzats de color groc que et despentinen, i els taxis clàssics són els cotxes americans que es van importar al país fa més de mig segle. Glamour en estat pur. Pujar a un Cadillac de color rosa i escoltar Reggeaton és una experiència que s’ha de viure. Alhora que vas ofegant qualsevol peató o moto que pugui anar darrere del tub d’escapament. Fotografia que pot recordar escenes de xinesos amb mascareta a les grans metròpolis xineses, obviant les mascaretes i les multituds. Els motoristes a l’Havana, almenys, sí que porten casc.

Pactes un preu-turista sabent que cap cubà el pagaria. A la Xina també pagues preu-turista moltes vegades, i també pactes preus pel taxi, però són taxis particulars anomenats “taxis negres” (黑车Hēichē) i són il·legals, en principi. Les converses amb els taxistes poden ser més sucoses que amb els xinesos. No només per la facilitat lingüística -que també-, sinó perquè potser es mullen una mica més. Un taxista que passeja guiris per l’Havana amb el seu Chevrolet descapotable es passa la visita dient “mis enemigos” en lloc dels ”americans”. Els espanyols, en canvi, “son nuestra madre patria, venimos de ustedes”. Marxes sense saber si realment ho pensen o si forma part de l’estratègia turística. En preguntar pel nou president acabat d’elegir, hi ha incertesa, expectativa i una mica d’esperança: “un cambio siempre viene bien, aunque Raúl seguirá siendo primer secretario, así que van a ser cambios pequeños...”. A la Xina, el Partit no es toca tampoc, ja que tenim Xi Jinping per a rato, que diem aquí. Mao, no obstant, sempre serà “el gran líder”, un sentiment latent per tot el país, encara que no tan exagerat com a Cuba amb Fidel. No hi ha poble, ciutat, carretera o botiga de souvenirs sense almenys una imatge del “comandante” o del Che. Ni tampoc sense alguna frase comunista contundent com “Patria o muerte” o similars. A la Xina, avui en dia, els missatges comunistes són menys visibles i més aviat rurals, excepte quan celebren grans convencions o congressos del Partit, que surten com els cargols. 

Una de les experiències més “xineses” que pots viure a Cuba són els viatges en autobús. Autobusos, en gran part, de marca xinesa (com molta maquinària del país), que surten puntuals i que porten incorporat un guia que t’explica el recorregut, les “pipi-stops” i les destinacions. Cada “pipi-stop” és, sense excepció, un bar-restaurant per fer un mos o comprar quatre souvenirs. I on el guia de cada bus -aparentment- s’endú comissió per cada comensal que aporta. I on al lavabo hauràs de deixar-li una moneda a la dona que et dóna un tros de paper de wc abans d’entrar. Molt “xino”, també. Arribes a la teua destinació, baixes del bus i ets automàticament interpel·lat per desenes de cubans que volen que et quedis a dormir a casa seua. La millor opció d’allotjament del país, amb diferència. A la Xina, no t’ofereixen casa, però en baixar d’un bus o d’un tren també et reben amb la mateixa energia per oferir-te taxi, hotel, guia turístic i ofertes vàries. Saber dir que no (o 不要 Bùyào) és, en situacions així, imprescindible.

Cuba és un país que ha viscut tancat al món durant molts anys. Avui, hi ha wi-fi a les places i els parcs, on veus gent intentant comunicar-se amb els seus familiars per Skype, movent-se per agafar cobertura i dibuixant estampes molt entranyables. La Xina ja fa anys que en té, d’Internet, un Internet censurat i una llibertat d’expressió continguda. A Cuba, amb més o menys megues, tot és navegable. Hi ha famílies que fins i tot tenen ja Internet a casa.  

Tot i les molt elogiades educació i sanitat públiques de Cuba, el turisme, la gran font d’ingressos del país, percep una Cuba comunista amb desigualtats, amb preus europeus, amb comissions a Tutti Pleni i amb propines pràcticament obligatòries. És la Cuba que m’ha recordat a la Xina comunista que s’ha convertit ja en una potència econòmica mundial, amb corrupció i amb preus desorbitats. Una Xina comunista fins a la medul·la, però on hi ha més de 2000 McDonald’s i on cada 15 hores s’obre un Starbucks. A Cuba, en canvi, no trobes cap d’aquestes cadenes, ni res que s’hi assembli -de moment!-.

Perquè si hi ha una Cuba que t’atrapa és la Cuba que encara no s’ha contaminat de la set capitalista que tan palpable és a la Xina. La Cuba dels esmorzars amb sucs de mango i guaiaba. La de la vida a una casa particular, amb el xiquet jugant a videojocs al sofà i la iaia cubana mirant telenovel·les. La de la Habana vieja amb les cases de colors i les carnisseries amb la carn penjant. La de les muntanyes frondoses i les cascades naturals. La dels cayos de sorra blanca i les platges d’aigua blau turquesa. La de la música en directe a cada local o cantonada, la ropa vieja i els frijoles. I la de la gent autòctona que no busca res a canvi, la que t’explica batalletes, i la que et regala un somriure desinteressat tot servint-te el millor mojito que havies provat mai.

¡Hasta siempre comandante!