,
17/03/2020
Xina

La truita s'ha girat

A mi m'hauria agradat no haver d'escriure aquest article. Tot i haver-ho pogut intuir i prevenir, una part de mi devia pensar que no acabaria passant, que tot es quedaria a la Xina i que, com a molt, hi hauria algun cas aïllat per aquí. És evident que m'equivocava. Ara, ens trobem en plena crisi sanitària al nostre propi país i estem vivint exactament lo mateix que s'estava vivint a la Xina fa poc més de 2 mesos. Es va criticar, es va titllar d'exagerat, es va dir que es manipulava la informació. La truita s'ha girat i ja ho tenim aquí. Com les tempestes de sorra del desert del Sàhara.  

Confesso que m'està costant ser optimista. He seguit gairebé des del principi tot el procés que han viscut els xinesos i això em fa tenir dos sentiments molt clars: 1. La sensació que tot això ja ho he viscut en la distància, a través d'amics i coneguts que m'ho anaven explicant i, per tant, la sensació que ja fa molt temps que tinc un coronavirus a casa; 2. La inevitable por que això sigui tan llarg o més del que ha estat a la Xina. I mira que hem tingut temps per a anar-nos preparant i avançar-nos als esdeveniments. Pos no, aquí estem, encara, decidint si ens hem de posar mascareta o no.

Normalment, escric articles poc personals. Parlo de l'actualitat, de temes polèmics, de curiositats xineses. Avui, però, faré una excepció i m'exposaré una mica més. Potser la distància física amb la gent que estimo m'ha estovat i em treu lo meu jo més sensible. Estic embarassada de 8 mesos i sé que viuré la recta final de l'embaràs a casa, lluny dels meus i apartada de la vida social. I molt conscient que hi ha un virus passejant pel nostre voltant que, tant de bo, a mi i al pare ens passi de llarg per a no fer-ho tot encara més difícil. Em poso trista quan penso que, quan arribin aquestes abraçades que ara només podem enviar-nos virtualment i que tots tenim a aquesta agenda invisible que ens estem construint mentalment, jo ja seré mare. Perquè, desenganyem-nos: estarem més de quinze dies tancats. A la Xina ho han estat més de 50 i ara -ARA- comencen a sortir i la vida està tornant a la normalitat. I allà els gràfics indiquen que van prendre mesures molt més dràstiques de les que s'estan prenent aquí.

Hem d'estar preparats per a passar moments de tot. Moments d'angoixa, de solitud, de tristesa, de plorera desenfrenada, de ràbia, de desesperació, d'ansietat. Moments que ens treuran la pitjor part de nosaltres i que haurem de gestionar de la millor manera que podrem. Però també en passarem de molt bons, perquè tot això també té una part bonica i romàntica que no podem ignorar. Paradoxalment, estem més units que mai. Segurament és la primera vegada a la història que ens uneix una sola cosa a totes les persones del món, de forma escalonada, i sobre la qual tots tenim un mateix objectiu: combatre-la. A mi m'emocionen les converses que tinc amb amics del món sencer, preguntant-nos com estem, donant-nos ànims, enviant-nos cors i petons, i dient-nos “t'estimo” quan, probablement, no ens ho havíem dit mai. M'emocionen els missatges dels xinesos que ara estan preocupats per mi, quan fa dos mesos era jo qui els escrivia. M'emocionen les converses amb amics que sempre estan presents, però pels qui ara pateixes més i necessites sentir-los a prop. M'emocionen, com no, les trucades dels pares que aparenten normalitat però que saps que també ho estan passant malament. Perquè tots hem entès que els hem de cuidar i, en molts casos, cuidar-los vol dir distanciar-nos-en. Ens hem quedat sense dinars de diumenge d'un dia per l'altre, sense poder fer una paella de comiat “pel que vindrà”.

I el que vindrà és incert però vindrà, i aquell dia serà preciós. Serà un abans i un després. En positiu. Tenim davant un repte dur però alhora sanador. Aprofitem-ho. No ens quedem amb la idea que ens estan robant temps, diners, oportunitats o vivències. Quedem-nos amb la idea que és un moment únic, que el superarem entre tots i que en sortirem més forts. Aprendrem a estar sols, a trobar-nos, a ser creatius, a compartir el nostre dia a dia més íntim, a estimar-nos en la distància, a emocionar-nos per les petites coses, i a plorar de riure amb la tonteria més gran que ens arribarà per Whatsapp i que ens recordarà que el sentit de l'humor no l'hem de perdre mai. Perquè, al final, tot això passarà. I quan tot això hagi passat, desconnectarem la wifi per a connectar amb el món real, per a estar més units, per a abraçar-nos més fort i per a viure amb més ganes que mai. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!

17/03/2020
A mi m'hauria agradat no haver d'escriure aquest article.
25/02/2020
S'està dient i escrivint molt sobre el tema, i segurament aportaré ben poca cosa a través d'este article, però em sento una mica "obligada" a parlar-ne, per la relació evident que fa temps que tinc amb la Xina.
05/06/2019
'Xina Fast Forward' (Editorial: Ara Llibres) és un títol explícit per ell mateix.
04/10/2018
“Lo xinès és l'idioma del futur”; “Tu que saps xinès, segur que trobes una bona faena de seguida”; “Amb l'anglès i el xinès, se't rifaran”; “quina sort has fet, estudiant este idioma”.
17/05/2018
De Cuba en sabia molt poca cosa. A vegades, és millor anar a un lloc sabent-ne menys, i així estar més obert a noves sensacions i nous impactes. Sense expectatives tot et sorprèn més.
24/11/2017
Saps que estàs dins d'un món d'homes quan entres a una reunió i tots són homes menys tu. Quan has hagut de pensar si posar-te falda o millor pantalons.
13/01/2017
La Xina. Aquell país enorme, ple de xinesos, extremadament contaminat i fabricant de la majoria de joguines, peces, roba i utensilis diversos que tenim al nostre abast.