Jump to navigation
S'està dient i escrivint molt sobre el tema, i segurament aportaré ben poca cosa a través d'este article, però em sento una mica "obligada" a parlar-ne, per la relació evident que fa temps que tinc amb la Xina.
Personalment, he de confessar que el brot del coronavirus Covid-19 s'està convertint en LA notícia que necessito tenir actualitzada des de primera hora del dia. Tinc com una sensació estranya de sentir-me-la molt propera. Com si tot allò relacionat amb el coronavirus sigui algo una mica personal, que m'afecti molt directament. Tot i que, per sort, ho pugui estar vivint des de la distància, -no com la grip A (H1N1) que em va agafar de ple allà- i no me n'hagi de preocupar a nivell personal. O això espero.
Professionalment, tinc més motius per preocupar-me'n. Sóc part creadora d'una empresa que es dedica, en major part, a les relacions entre empreses locals i empreses xineses i, òbviament, no pot ni ens està passant desapercebut. Ens agradi o no, la Xina és present a nivell global i no podem girar-li l'esquena i ignorar que l'economia mundial se'n veurà afectada, més o menys a llarg termini, amb més o menys impacte.
Es diu que el govern xinès va reaccionar tard en prendre les mesures necessàries quan va conèixer els primers casos. També es diu que la informació que ens arriba no és fiable, i que hi ha més casos dels que es publiquen oficialment. S'ha generat una onada de menyspreu i odi cap a la societat xinesa en moltes situacions quotidianes. Sentim burles i molta rialleta fàcil sobre l'origen del virus, sobre les seues mesures de control i sobre les hipòtesis de per què ha passat a la Xina i no a un altre país menys poblat.
Podria parlar de mil mesures i polítiques amb les quals discrepo dia sí i dia també de com funciona el país. Podria criticar gran part de les decisions que es prenen en pràcticament tots els àmbits del país, començant per les relacions internacionals fins a qualsevol tema vinculat amb la societat, drets humans, llibertats, censures, ètnies minoritàries, sistema econòmic, educació... PERÒ, avui faig un clam a l'empatia. La Xina està vivint una de les pitjors crisis sanitàries i econòmiques en dècades, en què està convivint amb un virus que desconeix i que ha obligat a confinar milions de persones a casa seua. Que ha obligat a tancar fàbriques, escoles, negocis i comunicacions. Que ha aïllat la societat, ha separat famílies i ha interromput qualsevol activitat quotidiana. Carrers mig buits, controls d'entrada i sortida de cada casa i una enorme sensació d'incertesa i, evidentment, de por.
I ho estic fent sonar dramàtic expressament. Perquè, en realitat, el que transmeten els xinesos és optimisme, força i molta tranquil·litat. Fa més d'un mes que no poden sortir de casa de forma regular (ni a la província de Hubei, on es creu que va sorgir el virus, ni en la majoria de províncies del país), però intenten normalitzar la situació i treure'n ferro. S'han creat plataformes d'ensenyament online per a reprendre les classes d'escoles i universitats. S'han reactivat les empreses mitjançant el treball des de casa. S'han reinventat sistemes d'entrega de menjar a domicili. S'han construït dos hospitals i habilitat una fàbrica de mascaretes en temps rècord. I per les xarxes socials, tot són missatges de superació, recolzament i molta humanitat.
En cosa de dos dies, la truita s'està girant cap a altres parts del món, algunes molt properes a casa nostra. I això pot generar molta por i neguit. No sabem quant temps queda per donar-ho per controlat, com de preocupats hauríem d'estar per la situació fora de la Xina i al nostre territori, ni quina serà la magnitud de l'efecte papallona que auguren alguns experts econòmics. Però sí que podem saber una cosa: a la Xina estan lluitant-hi i se n'estan sortint. I si hi ha alguna lliçó a aprendre, estic convençuda que l'aprendran. Perquè si una cosa saben fer els xinesos, quan volen, és treballar amb diligència i demostrar molta força de voluntat. I jo no tinc cap dubte que, si a la Xina aconsegueixen remuntar, nosaltres també ho farem.
Mentrestant, prudència, respecte, calma i sentit comú!!
Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!
