Ai, la tardor

Lo passat 17 de març vaig escriure un article on parlava dels meus sentiments i esperances de com seria “el després” del confinament. De com seria aquell dia en què ens tornaríem a abraçar i mirar-nos als ulls sense pantalles. I aquell dia ja va arribar. Vam abraçar-nos aguantant la respiració i vam fer vida "normal" durant tot l'estiu. Un estiu protagonitzat per les ja amigues nostres les mascaretes, la distància de seguretat i el maleït gel hidroalcohòlic que ens esborra les empremtes dactilars i ens resseca la vida.

I ai, la tardor, com la temíem. Cadascú, a la seua manera, havia reactivat la vida, la feina i la rutina. Alguns hauran passat per quarantenes, autoconfinaments, PCRs i tancaments de negocis. Altres, amb més sort, hauran esquivat lo virus sentint-se superpoderosos i afortunats (i tocant fusta). Però tots, cada dia, seguim les notícies al minut observant com, tot lo món, continua amb un virus descontrolat i tremendament capritxós.

Tot lo món, excepte alguns països com la Xina. Allà ja fan vida sense mascareta, van a esdeveniments multitudinaris i es barregen, s'empenten i s'amuntonen com si no hagués passat res. Bé, com si no hagués passat res, tampoc. Si no demostres amb un codi al mòbil que estàs net, no podràs fer res de tot això. I si la pandèmia t'ha agafat fora de la Xina, hauràs de passar per una bona odissea fins començar a viure en normalitat. Tinc amics d'aquí que van marxar de la Xina per a passar a casa un parell de setmanes per les vacances de l'any nou xinès (al gener) i no van poder-hi tornar fins fa un parell de setmanes. I ho van fer comprant un bitllet d'avió a un preu desorbitat, fent-se una PCR abans d'agafar el vol, una altra PCR en aterrar a territori xinès, confinant-se 15 dies a un hotel i fent-se una última PCR passada la quarantena. Un hotel que, per cert, no escullen ells, i que pot ser un quatre estrelles o un cutre-hotel, pagat per ells sense saber-ne el preu fins que no arriben, i menjant a l'habitació àpat rere àpat sense poder anar al súper a comprar-se un kit-kat de reconciliació amb la vida (i sense poder comprar res online fins passada una setmana). I això sota un control estricte, de paperasses diverses abans, durant i després, un seguiment via mòbil per Wechat i trucades regulars, i obligats a prendre's la temperatura dos vegades al dia.

Hi ha gent que encara no ha pogut tornar a la Xina perquè no es pot permetre el cost de tota l'”aventura”. Hi ha empreses, com la meua, que no sabem quan hi podrem viatjar per a fer acompanyaments o anar a fires, perquè no és viable fer 15 dies de quarantena en arribar. I no sabeu com ho estem notant, professionalment parlant. Però sabeu què? Que ho entenc. I no puc negar l'enveja que sento quan veig la normalitat del seu dia a dia. La Xina és un país autoritari, intransigent i molt criticable, sempre ho he dit. Però han fet front a una crisi sanitària posant mesures i restriccions dràstiques i posant la salut per davant de qualsevol cosa. Han tancat les fronteres quan han vist que la cosa se n'estava anant de mare, han controlat les entrades al mil·límetre, i han imposat sancions contundents. Aquí també vam ser molt contundents, però va arribar l'estiu i vam oblidar-ho tot. Ahir llegia al Twitter un fil molt interessant de la periodista Macarena Vidal, corresponsal de El País a la Xina, en què argumenta per què la Xina -o alguns països asiàtics com Japó i Corea del Sud- no havien aconseguit vèncer el virus només per una qüestió de civisme i responsabilitat social "intrínseca". Tots sabem que certes cultures orientals són molt jeràrquiques i d'obediència inqüestionable als que manen, però això no ens pot servir per defensar que ells han respost així a la situació perquè els han educat en l'autoritat dictatorial o castigadora, i que natros, en canvi, no en som capaços perquè ens han educat diferent. No, no hi ha una fòrmula màgica que només els funciona a uns. I, de fet, com a cívics exemplars tampoc s'endurien una medalla, els xinesos... 

Mig món estem a punt de tornar a reviure massa coses que fa temps que ens diuen que reviurem. És evident que no som la Xina i que no tenim los mateixos recursos ni mitjans. Aquí no podem fer totes les PCRs que voldríem/caldria, com és lo cas de la ciutat de Qingdao, en què van sortir 12 persones positives per Covid i van fer la PCR als 9 milions d'habitants que hi viuen. Però, xeics, voleu dir que no es podia fer tot una miqueta millor? Parlo per tots i totes, des de dalt fins a jo mateixa. Se'ns ha escapat de les mans? Acabarem lo 2020 confinats? Tindrem vacuna en breu? Parlant de vacunes, a la Xina ja s'han vacunat 60.000 persones i sembla que està funcionant... 

Stay safe!!