lluitar per un somni

Sembla mentida com de ràpid passa lo temps, quan mirem enrere i comencem a comptar. Deu anys semblen una eternitat si els mirem cap endavant, però se converteixen en un ràpid recompte històric, si els mirem cap enrere. Què faré d’aquí a deu anys? No puc ni imaginar-ho. Què feia fa deu anys? Me’n recordo com si fos ahir...

Jo no vaig anar a la manifestació a Brussel·les. Però hi van anar muns pares, i recordo que van tornar molt contents i esperançadors. Me van ensenyar les fotos de la “mani”, que en aquell temps diria que encara les revelàvem en paper, i era evident que la gent hi participava en ganes i il·lusió, dins d’aquells impermeables blaus o baix d’infinitat de paraigües, però sense deixar d’aguantar les pancartes de defensa i de reivindicació. Defensàvem una part del nostre territori, una part de la nostra vida.

“Lo riu és vida, no al transvassament!”, “Ni una gota, ni una gota, ni una gota més, més!”. Alguns dels crits més regulars i més unisonants que recordo. No vaig anar a Brussel·les, però sí que vaig anar a moltes més manifestacions arreu de Catalunya. També vaig estar a Madrid, cantant i cridant davant de la Plaça Cibeles, envoltada de milers de persones unides en una mateixa causa. Mos posàvem la samarreta del nus, i sense pereses ni excuses, mos organitzàvem per fer pinya allà on fos. Sense Facebook ni Twitter, i sabíem com trobar-nos.

Han passat deu anys i la meua vida, com la de tothom, ha canviat moltíssim. Visc a un país on és impensable sortir al carrer a reivindicar o defensar alguna causa. La llibertat d’expressió és gairebé inexistent i la gent que s’ha atrevit a dir més de lo “políticament correcte”, se n’ha vist afectada. En un món com lo d’avui, on diàriament se senten notícies de moviments socials, és molt trist que encara existeixin països que neguen una llibertat així. Quan vam lluitar per lo nostre riu, jo estava en plena adolescència, van ser uns anys que van ajudar-me a valorar lo que tenim, i encara més important, a defensar-ho. Potser no era lo mentalment “gran” per a entendre tot lo que passava en aquell moment, però sí que puc dir que, gràcies a aquelles manifestacions, aquells debats, aquells concerts, aquelles xerrades, i aquells grans etcètera pintats de blau, vaig aprendre que no es pot ser tonto en aquest món.

I quan miro lo riu Yantzé que creua la ciutat on visc ara, de grandiositat espectacular, sempre penso en lo meu, lo nostre, riu Ebre. Un riu que ha format part de mi, i ho seguirà fent. Si entre rius es poguessen parlar, estic convençuda que el Yantzé pagaria per tenir tota aquesta gent de l’Ebre que, plena de força i de valor, vam saber lluitar per allò que, per naturalesa, necessitava viure, créixer i morir al seu territori. Una gent que, per naturalesa i per principis, no deixarà mai de lluitar.