Notícies nuclears

Des de fa una setmana que visc entre una barreja de tristesa, tensió i autoconvenciment, que són difícils de descriure. La tristesa és, evidentment, quan penso en tot lo que ha passat, està passant i passarà al país que, des de fa uns anys, és lo meu veí. Una notícia que va començar sent un terratrèmol més a un país on hi estan acostumats, va anar convertint-se en un desastre natural i humà, que ara ja està començant a traspassar fronteres. Des de la Xina, la compassió i simpatia cap a la gent del Japó és obligada. Dos països que, tot i l’enemistat històrica, comparteixen cultura mil•lenària, costums i creences, i una proximitat geogràfica evident, són ara amics i solidaris sense condicions.

La tristesa inicial, i encara molt present, està deixant de ser l’únic sentiment cap al Japó. Los que vivim a la Xina no podem sinó seguir de ben prop tota l’evolució dels fets i, sense voler, una mica de tensió, i no sé si fins i tot temor, també està arribant. Saps que hi ha més de 2000 kilòmetres de distància i que, segons les notícies d’última hora, no hi ha cap perill d’influència. Saps també que, segons premsa internacional, la central nuclear està fora de control i s’està injectant aigua a les piscines dels reactors afectats per evitar una fusió de les barres de residus. I, al mateix temps, saps que les notícies des de la Xina pot ser que no siguen les més completes i objectives. Al cap i a la fi, tot lo que saps és un conjunt d’informacions que, depenent de la font d’on vénen, te tranquil•litzen o t’espanten.

La vida normal i quotidiana, tanmateix, continua sense canvis. A les notícies en parlen minut a minut, però al carrer, ben poca cosa se comenta. Excepte entre la gent estrangera que, en la majoria de casos, sempre s’informa més i millor –també tenint en compte que la gent autòctona no sempre té accés a tot, si no se salta les censures informàtiques que tots natros mos saltem-. La tensió que no pots evitar sentir quan navegues per internet i comproves l’envergadura de lo que està passant al Japó, se barreja en un autoconvenciment, molt egoista, que t’intenta tranquil•litzar perquè la Xina no se’n veurà afectada.

Tal com jo expressava ahir al meu estat del Facebook: “Tota la vida vivint entre Ascó i Vandellós, i ara m’he de trobar patint per una tal Fukushima”. I així és com me sento. Vull pensar que tot acabarà en un susto que no m’afectarà directament. Un comentari molt egoista també, però que me tranquil•litza i m’autoconvenç. Estic molt lluny de casa i tinc a la família preocupada. Segurament, a més, les meues paraules no són suficients per fer desaparéixer dubtes i nervis. De totes formes, cal no perdre lo temperament i seguir mantenint la calma. Si no cal sortir de casa, no se surt. I si cal tornar a casa, se torna. Lo meu missatge és que a la Xina, ara per ara, la contaminació que mos envolta no és, “afortunadament”, la radioactiva.