,
30/08/2011
Xina

Xineta de nou

Fa una setmana, encara estava tancant maletes intentant no deixar-me res important. Sempre t’acabes deixant algo, diuen, i la sensació de no tenir-ho tot, t’acompanya durant tot lo viatge. Fins que arribes al destí, i t’adones que potser lo que et deixaves no era lo suficientment material per a posar-ho a la maleta.

       Fa una setmana, encara no sabia que al arribar me trobaria utilitzant lo paraigües cada dia, i posant l’aire condicionat mentre dormo. Plou tempestuosament a intervals indeterminats, i fa calor d’aquella desagradable i enganxifosa. Potser per això, m’he tallat lo pèl i m’he comprat una nevera més gran.

       Ja ha passat una setmana, i ja he tornat de veritat. He fet durar lo jetlag una mica més de lo necessari, i molt pronte començarà la rutina. Molts estudiants nous me saluden i me pregunten si també acabo d’arribar. Dic un no, tímidament, i no m’atrevixo a dir que ja és lo meu cinquè any. Als que els ho dic, immediatament me responen preguntant: “Tan bé s’hi està?”. Suposo que sí, contesto.

      En una setmana, ja he tingut temps de posar-me una mica nerviosa caminant pel carrer, de sentir sorolls i olors que ja havia oblidat, de barallar-me per algun intent de “colar-me” alguna cosa, de burlar la censura per entrar al Facebook, i de recordar la quantitat de gent que viu en un sol país.

       En una setmana, però, també he tingut temps de retrobar-me en la gent que hi vaig deixar, de descobrir que les coses encara són barates, d’anar al banc un diumenge a les tres de la tarda, de fer-me un massatge als cecs, i d’anar a fer gintònics d’un euro i mig.

 

       I passada la setmana, encara se sorprenen de lo morena que estic. Los asiàtics ho lamenten, i los occidentals ho envegen. L’estiu completíssim ja ha passat i ara ja me trobo de nou envoltada de gent que no parla català, menjant en palillos i enyorant les patates braves. I adaptant-me una altra vegada i per un temps, a la meua segona casa.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!

17/03/2011
Des de fa una setmana que visc entre una barreja de tristesa, tensió i autoconvenciment, que són difícils de descriure.
09/03/2011
Quan tornes al teu país i te sorprén que els cotxes paren al pas de zebra, vol dir que ja portes uns quants anys a la Xina.
04/03/2011
A mi m’agraden los divendres. Sortir del llit un divendres me costa menys que qualsevol altre dia de la setmana, m’atreviria a dir que fins i tot menys que un dissabte. Me sona lo despertador i m’aixeco.
02/03/2011
La Xina és tot un món. És cultura, és art, és gastronomia, és gent, és música, és paisatge, és color, és llengua, és turisme, és civilització, és poble, és ciutat, és tradició, és modernitat.