Jump to navigation
El cas de Fleetwood Mac és insòlit dins de la història del pop. Per començar, no és que només tiressen milles sense la seua principal ment creativa –l’enorme Peter Green-, sinó que van reestructurar la banda i el so, però en extrem, i no sense els passos intermedis dels Beach boys sense Brian Wilson ni Pink Floyd sense Syd Barrett. A més, van sobreviure al trànsit de diversos guitarristes, a les anades i vingudes de Cristine McVie, a les baralles de Stevie Nicks amb Lindsay Buckingham, a les addiccions de John McVie, o als problemes de Mike Fleetwood, components aquests dos últims de la primigènia i històrica formació del grup, autèntic referent del blues britànic dels anys 60, i que van arribar a influir en els mateixos Beatles. L'edició del seu disc Rumours, per si fos poc, va dinamitar qualsevol xifra de vendes, per a glòria de l'AOR, les FM comercials, el màrqueting o els grans macroconcerts. Menys dinamita, és clar, per als seguidors de la banda que no donaven crèdit al que escoltaven, i sobretot, que trobaven a faltar Green, que es va quedar viatjant i no va acabar de trepitjar la terra en molt de temps.
Fleetwood Mac semblaven els precursors dels omnipresents reality-shows. Les especulacions sobre les vides privades dels seus components s'acompanyaven amb les nombroses crítiques per la banalitat de les seues cançons, especialment en els anys 80, on la imatge de Stevie Nicks, amb faldilles llargues i barrets, va salvar una mica la catàstrofe, ja que ella era la veu del grup, i aquest aspecte lànguid i sexy li va desmuntar a bona part de la crítica musical alguns postulats: per començar, era una més que digna intèrpret, havia cantat cançons importants (delicioses Gipsy i Sara), i no dubtava de la bona tècnica instrumental dels seus companys, cosa que va tornar a demostrar recentment amb espurnes de qualitat en directe, molt especialment de Lindsay Buckingham; la interpretació de Big love és estupenda. L’inexplicable és que segueixen en actiu, i fins i tot passen pel procés revisionista inevitable per a qualsevol figura clàssica del pop. De moment, no poques firmes suggereixen que potser no eren un bluf, tot i imatges com aquesta, que recorda a una família que descansa en una gasolinera de Montana, i que ha intentat arreglar sense èxit el motor de la camioneta. Però segueixen endavant, mesurant bé les reaparicions, sense importar l'estètica.
Celebrem sincerament l’èxit d’aquest jove (molt jove) autor que està present a les prestatgeries de totes les llibreries del món, al costat de les xocolatines i xiclets de tots els quioscos i el més demanat (i grapejat) a les biblioteques. El llibre és una bomba editorial, un thriller que ens fa estirar-nos dels cabells alhora que comprovem que aquest escriptor té alguna cosa més a explicar que un parell d’assassinats. És, sí, per què no, un bon llibre.
Ara bé. Gairebé set-centes pàgines donen per a molt. Sabem que el llibre no només tracta de crims, que l’autor no es vol centrar només en la investigació. Hi ha un relat de superació personal, una poderosa història d’amistat i d’amor (tot i que li sobra molta xerrameca carrinclona), tot un seguit de consells d’escriptor a escriptor amb pocs tòpics i una trama treballadíssima, poc habitual, obra d’un enginyer, amb un seguit de personatges ben construïts. Però la veritat és que amb tots aquells asos a la màniga i aquelles piruetes argumentals amb les quals al lector gairebé li dóna una síncope a la butaca, aquest para més atenció als esdeveniments policíacs que desllueixen la resta. Amb el component de l’adrenalina pura, es converteix en un llibre que agrada a tothom. I és una llàstima, ja que qualsevol cosa escrita o mínimament artística hauria de no satisfer unes quantes persones (“la resta són relacions publiques”). Som dels que agafen amb molta reticència un llibre que llegeix tothom i, per aquest motiu, no estem segurs si Dicker comença aquí una gran trajectòria o si serà, com tants altres, una cançó d’estiu.
D’entre tot l’empipador màrqueting de la novel·la (com en el seu relat metaliterari), ens sorprenen les comparacions amb Larsson, Philip Roth i Nabokov. Clar que Dicker és una promesa literària, si és capaç d’escriure un llibre així ara, però trobem a faltar un estil més personal o que aporte alguna cosa nova i que no semble que tots els llibres dels quioscos estan escrits per la mateixa persona. Menys de best-seller i més de gran novel·la, vaja, si el que porta somiant tota la vida, segons diu, és convertir-se en un bon escriptor. Per això, enlloc de comparacions, potser convindria més parlar d’influències. Influències que almenys s’agraeixen, ja que no s’ha fixat precisament en aquella lleixa del quiosc al costat de les xocolatines. És ben segur que Dicker ha llegit Roth, perquè ofereix una mirada similar a l’ànima de l’home i construeix una mare jueva dominant i catastrofista idèntica i amb el mateix tipus d’exasperants diàlegs, d’igual manera que s’ha basat en Lolita per crear la polifacètica adolescent Nola i la manera que l’evoca Quebert, escrivint el seu nom un i un altre cop amb gairebé la mateixa obsessió que Humbert. N-O-L-A.
De moment, però, enhorabona, Joël. Ens has fet gaudir molt, si més no. Estarem pendents de la teua evolució.
Podeu llegir més articles al nostre blog original: https://lamigdiadadorio.wordpress.com/
Ell, Toni Vañó, de professió: professor de literatura. Ella, Marina Pallás: periodista. De vocació: lectors inesgotables, escriptors empedreïts, oïents de música infatigables. Quan Orió dorm i podem oblidar les nostres obligacions, escribim sobre llibres i música i presentem un programa de ràdio.
