Sibelius + Dostoievski

06/01/2019
Avui combinem una lectura de Dostoievski amb la música de Sibelius
Què tenien en comú Sibelius i Dostoievski? En les seues respectives societats, van haver de comprovar com el seu esperit no s'acompanyava amb la calma suficient per crear un espai confortable, i aquesta inquietud, amb els seus efectes secundaris, va derivar en la malaltia o en la tristesa. En tots dos casos, molts dels seus intents per donar curs al talent es van trobar amb la incomprensió, o directament el menyspreu. En el cas de Dostoievski, només la publicació d'Els germans Karamàzov va aconseguir doblegar als seus crítics, i ja va poder anar-se'n amb honors d'estendard nacional, quan ja havia escrit novel·les i relats suficients com per passar a l'Olimp. 

Sibelius també és l'orgull de Finlàndia, però va haver de suportar ferotges crítiques a les seues formes suposadament antiquades, i un bon dia va deixar de compondre. L'epilèpsia en un cas, i l'alcohol en un altre, parlen de dues personalitats tímides, sensibles, amb vides (especialment la de l'escriptor rus) plenes d'infortunis. Rebels a la seua manera, inadaptats, lliures, precisos en la seua anàlisi de les emocions, Sibelius i Dostoievski es van refugiar en el silenci, en un profund aïllament, necessari en moltes ocasions per donar forma a l'obra, prendre distància amb el que es desitja modelar, la poètica de les entranyes. Els personatges tan nets, tan humans, però sense gens ni mica de moralitat o exhibicionisme de l'autor, ballen aquell vals trist, un punt intermedi on es frega la prosa i la música, i que sembla escrita per acompanyar al protagonista de L'idiota, que xoca, novament, amb uns costums i un sistema ferri que poc avantatge deixa a l'humanisme, a l'absència de dogmes, a la fi de la hipocresia. En ambdós casos, venien del mateix territori, la immensa Rússia imperialista, que va condicionar la seua producció, si bé per motius diferents.

Cap dels dos va guanyar massa diners amb les seues obres; no van buscar reconeixement, ni fama, ni qualsevol anhel de triomfar per sobre de tot... Més aviat van buscar plasmar als seus semblants, a tots els desposseïts i els diferents, i no a les opulències repressores de l'instint. La salut els va donar l'esquena unes quantes vegades, però no la mort, el perfil de la qual va aconseguir que avui se'ls recorde amb orgull.
*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.