,
14/10/2015
Llibres i música
Trainspotting d'Irvine Welsh i la BSO de la pel·lícula de Danny Boyle

Trainspotting i BSO Trainspotting

Es nota que Danny Boyle és un fi degustador de rock, electrònica i pop, i que sap ambientar les escenes de manera que la música es converteixe en personatge. De fet, Trainspotting és una pel·lícula que difícilment s'entendria sense la poderosa presència de part de l’Olimp del rock and roll. Cada seqüència és, en si mateixa, una recreació del que està sonant, amb els seus excessos inclosos, però també amb l'encert de no al·ludir directament al consum de drogues (va escollir el Perfect day de Lou Reed, i no Heroin, de la Velvet , molt més evident i autobiogràfica). Deixa, de passada, pistes clares: il·lustres enganxats com Iggy pop, el mateix Reed o David Bowie acompanyen les desesperades peripècies dels protagonistes, que no eren milionaris com els dalt compareixents, veritables mines en gastar-se el que fos per pagar vicis cars. Cap d'ells arribarà a ser Morrison o els Clash, com a molt només convertir-se en màrtirs s'assemblarà a la simulació.

Al seu torn, sense la pel·lícula, aquesta banda sonora podia ser la música recopilatòria d'un cap de setmana d'excessos que algú confecciona a l'Spotify i la comparteix a tot drap amb els altres. Aparentment, poc té a veure Bizet amb Damon Albarn o Underworld amb Brian Eno. El gust personal de Boyle imposa la repetició heterodoxa, qüestió de mitologia: Joy Division i New order, Blur amb Albarn, tres cançons d'Iggy pop ... duplicitats o triplicats, moments concrets, més voluntat que varietat. Alhora, aquest eclecticisme porta a pensar en el missatge final, el del problema que s'allarga en el temps, que ve fonamentalment dels 70 i s'estira a través de dues dècades de malmeses vides, sense sentit, i tones de música en vint anys.

El llibre

Si introduïm al Google la paraula “Trainspotting”, totes les primeres entrades fan referència a la pel·lícula basada en el llibre d’Irvine Welsh. Són molts els exemples de pel·lícules més famoses que les novel·les que les van inspirar, eludint si són més bones o no que els llibres. En l’assumpte que ens pertoca, el llargmetratge de Boyle és més divertit i més suau que no pas la novel·la que va llençar per terra la suposada històrica elegància literària de l’estil anglès. Una bona pel·lícula sobre drogues que ens fa preguntar-nos per què va aparèixer l’adaptació de Miedo y asco en Las Vegas dos anys més tard, quan aquella ja havia deixat el llistó tant alt.

Amb la lectura, agafeu-vos, que venen corbes: frenètic, crític, satíric, brutal, violent i bestial. En una entrevista realitzada per l’escriptor Kiko Amat per a la Jotdown, Welsh diria que és un subidón per a ell que la gent li digue: “No llegeixo massa, però m’encanten els teus llibres”. Perquè és aquesta la seua fórmula exitosa: haver escrit per als que no llegeixen (i paradoxalment, haver-se convertit en un llibre de culte) i haver parlat de temes que només havien sigut tractats molt per sobre i d’una forma directa i planera. I el més important, barrejant tot això aconseguint igualment un bon llibre. Per als que estigueu interessats, Trainspotting té una discreta seqüela, Porno, i també una preqüela (que formava part del primer manuscrit de Trainspotting) acabada d’aterrar, Skagboys.

Podeu llegir més articles al nostre blog original a:  
https://lamigdiadadorio.wordpress.com

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Ell, Toni Vañó, de professió: professor de literatura. Ella, Marina Pallás: periodista. De vocació: lectors inesgotables, escriptors empedreïts, oïents de música infatigables. Quan Orió dorm i podem oblidar les nostres obligacions, escribim sobre llibres i música i presentem un programa de ràdio.

24/05/2016
Sense la sensació que el creador no s'esgota davant les circumstàncies, i que la inspiració depèn del grau d'emotivitat, difícilment, segons experts, tindríem no solament a Chopin, sinó a bona part dels romàntics europeus.
27/02/2016
Jim Morrison no semblava massa convençut de continuar una mica més i acabar dignament el seu paper com el para-xocs generacional que li havia provocat massa cops.
02/01/2016
Joan Manuel Serrat acaba de celebrar els seus cinquanta anys en el món de la música amb un nou disc amb el qual canta alguns dels seus temes més significatius juntament amb col·legues del món, que se suposa són admiradors del treball del composito
14/10/2015
Es nota que Danny Boyle és un fi degustador de rock, electrònica i pop, i que sap ambientar les escenes de manera que la música es converteixe en personatge.
20/07/2015
El cas de Fleetwood Mac és insòlit dins de la història del pop.
22/06/2015
La llista d'incondicionals del gamberro més gran de la història de la música gala no té res a veure amb el perfil proper a l'artista de la chanson, ni als romàntics que ambienten viatges en creuers.