Jump to navigation
Joan Manuel Serrat acaba de celebrar els seus cinquanta anys en el món de la música amb un nou disc amb el qual canta alguns dels seus temes més significatius juntament amb col·legues del món, que se suposa són admiradors del treball del compositor i cantant. Fins aquí, res de nou, ho fan tots, es donen un homenatge merescut pels anys de carrera, d'anècdotes, de glòries i renúncies, i arriba un moment on toca divertir-se una mica, afrontar el pas dels anys amb l'escepticisme del mig somriure. A diferència d'alguns companys seus de professió, Serrat no va ser injuriat per progre o cantautor pesat, no va ser vist com una rèmora gris d'una època ja superada, no se'l va endur per davant l'atractiu pop dels vuitanta. Pel que es veu, més aviat és al contrari, de tant en tant participa amb generacions de músics que en alguna ocasió reconeixen la seva influència. El disc que avui agermanem amb els textos de Josep Pla reuneix ingredients tan dispars com Juan Perro, Lolita, Sau, Kiko veneno, o atenció, Los enemigos, que regalen una tremenda versió de Señora.
Joan Manuel Serrat és un personatge intel·ligent, molt intel·ligent, només cal escoltar-lo, i revisar la seva biografia. Va saber aprofitar les possibilitats de l'idioma, per no encasellar-se com a cantautor autòcton, i llavors va saltar a la resta del país, però va caure en les lletres de Machado, o Miguel Hernández, justament per reivindicar el que d'universal té la poesia, la història, la memòria... Per als hispans és una espècie de mite vivent: fa poc, l'escriptor Juan Villoro va dir que quan parlava amb gent del seu Mèxic natal li preguntaven si havia vist a Serrat passejant per algun carrer de Barcelona. Que avisés immediatament.
Josep Pla també deia el mateix que Luis Buñuel: la condició per ser feliç en aquest món és no ser envejós. Poc devia d’envejar Pla quan a l’entrevista de Soler Serrano per al programa A fondo de Radio Televisión Española de l’any 1976 va afirmar que ell no sabia què era l’amor. Que s’havia enamorat d’un paisatge, d’una ciutat o d’un arbre, però no creia en els humans i tant de bo ningú no cregués en ell. Per això hi ha només aquest tipus d’amor a El quadern gris. Però és que sense aquest amor el llibre no existiria: amor pel paisatge i amor per la paraula.
Le mot just de Flaubert torna a prendre vida amb igual intensitat a la prosa de Pla. Ell mateix explicaria que per això enrotllava i es preparava els seus cigarrets amb cura i lentitud mentre escrivia els seus llibres: per fer una pausa i pensar en l’adjectiu exacte que estava buscant, la paraula precisa que es requeria en aquell moment. Sí, potser aquests són alguns dels elements fonamentals d’El quadern gris: la recerca de l’adjectiu precís i una lectura a realitzar amb calma, assaborint a poc a poc les paraules que desprenen amor pel paisatge i per la pròpia paraula. Paisatge i paraula fusionats en una sola cosa.
Podeu llegir més articles al nostre blog original: lamigdiadadorio.wordpress.com
Ell, Toni Vañó, de professió: professor de literatura. Ella, Marina Pallás: periodista. De vocació: lectors inesgotables, escriptors empedreïts, oïents de música infatigables. Quan Orió dorm i podem oblidar les nostres obligacions, escribim sobre llibres i música i presentem un programa de ràdio.
