Jump to navigation
Dels 63 restaurants catalans que aquest 2015 han estat reconeguts pel moviment Slow Food —que promou la cuina de proximitat i sostenible— no n’hi ha cap de les quatre comarques de l’Ebre. Incomprensiblement, l’extrem sud de Catalunya és l’únic territori del Principat on aquest moviment internacional encara no ha arrelat... I no serà pas per manca de productes alimentaris de qualitat.
L’any 1986, el gastrònom Carlo Petrini va fundar un moviment planetari per promoure una cuina basada en els productes de proximitat, justos i sostenibles. Defensava l’agricultura local i la recuperació de les varietats autòctones d’aliments. Era la seva manera de combatre el model Fast Food, les cadenes de menjar ràpid i de qualitat més que discutible que s’havien posat de moda al principi dels vuitanta. Amb esperit de resistència, Petrini va crear el col·lectiu Slow Food —literalment menjar lent—, un moviment que avui dia aplega més de 100.000 socis de 150 països. L’èxit ha estat més que evident, i el gastrònom italià ha aconseguit que molts restauradors i productors dels quatre cantons del planeta hagin assumit els seus plantejaments.
Fa dues setmanes, Slow Food Catalunya va entregar els seus distintius a seixanta-tres restaurants del país —entre tots els qui havien presentat candidatura— per reconèixer el seu compromís amb els productors locals, amb les varietats autòctones d’aliments i amb els cellers del territori. Hi havia establiments del Rosselló, l’Empordà, el Pirineu, la Catalunya Central, les Terres de Lleida, el Vallès, el Maresme, Barcelona, el Garraf, Tarragona, el Priorat i les Illes Balears. Incomprensiblement, les Terres de l’Ebre eren l’únic territori del Principat que en quedava al marge. I com deia en la introducció, no serà pas per la manca de productes alimentaris de qualitat i de proximitat. On és el problema doncs?
Tal vegada alguns cuiners consideren que acceptar la normativa un pèl estricta que regula els distintius Slow Food pot limitar la seva llibertat en el plantejament de cartes i menús. D’altres potser creuen que es tracta d’una simple moda passatgera, tendències oportunistes que no aporten cap valor afegit. La crisi, segurament, també hi ha entrat en joc. Sí, estic segur que de raons n’hi poden haver moltes, però sobta que en un territori tan ric en fruita dolça, cítrics, arròs, olis, pesca, marisc, carn de caça, vins i amb una agricultura ecològica consolidada, no hi hagi ni un sol restaurant i ni un sol produtor que s’hagi sumat al carro del Slow Food.
Si les Terres de l’Ebre volen sortir en el mapa gastronòmic —però també turístic, cultural i econòmic— no poden donar l’esquena a aquests tipus de sinèrgies internacionals, i més ara que som Reserva de la Bioesfera. “Nosaltres ja fa anys que treballem amb productes de proximitat”, algun restaurador em pot retreure. I tindrà tota la raó. En molts casos el compromís dels restauradors amb el territori ja existeix, però sense un segell de qualitat que en doni testimoni i hi doni rellevància, la seva feina tindrà poca visibilitat.
NOTA: En el web Slow Food Espanya hi ha una pàgina dedicada a les Terres de l’Ebre. Amb data del 14 de febrer de 2011 [fa quatre anys!] s’hi pot llegir: “En breve iniciaran las actividades y noticias de este recién inaugurado convivium…”.
* Podeu llegir més articles en el meu blog personal.
Em dic Oriol Gracià, sóc periodista i com que m'agrada la història, viatjar, menjar i escriure col·laboro en revistes com Descobrir Catalunya, Experiències, Sàpiens i Cuina. He publicat al Diari ARA i a La Vanguardia i sóc autor d'alguns documentals per a televisió. Sempre que puc trobo una excusa per fer maletes: intento visitar sovint Le Puy en Velay, (França), i Edimburg (Escòcia), però habitualment em trobareu entre les Terres de l'Ebre i Barcelona.
