Jump to navigation
La Xina. Aquell país enorme, ple de xinesos, extremadament contaminat i fabricant de la majoria de joguines, peces, roba i utensilis diversos que tenim al nostre abast.
És enorme, sí. Hi ha molts xinesos, sí. Està contaminat, per desgràcia, també. Segueix sent la fàbrica del món? Ja no tant. Els sous són, en alguns llocs, més alts que els que tenim aquí, el cost de la vida ha pujat de forma escandalosa, i els preus dels pisos són esfereïdors. I, per tant, fabricar-hi ja no surt tan a compte. D'aquell país barat, on podies menjar fins a rebentar sense gastar-te més d'un euro, on trobaves escenes de pel·lícula a cada cantonada, i on la gent es passejava en pijama pel carrer... ja en queda molt poc. Almenys, a ciutats com Shanghai, Beijing o Guangzhou. Fins i tot ciutats no TAN grans també continuen creixent a ritmes imparables. Per exemple Nanjing, l'antiga capital xinesa. Jo vaig arribar-hi l'any 2007 i només hi havia una línia de metro. Avui, Nanjing ja en té 6, i 3 en projecte de construcció. OMG.
A la meua última visita fa un mes, vaig anar a tallar-me el pèl a una perruqueria que em va transmetre confiança. Rentar i tallar. Abans m'hauria costat 3 euros. Ara: 8! I això que vaig triar el perruquer més barat! Perquè tenen la curiosa fórmula de fer preus més alts i més baixos depenent del perruquer o perruquera que esculls. Si ho vols més barat, allà tu, el perruquer potser fa 2 dies que hi treballa. Sóc una mica tacanya? No, m'agraden els riscos. :)
Tot és més car. Els taxis. El tren. La roba. El menjar... Res no és lo que era. Ens posàvem les botes a un restaurant japonès All you can eat and drink per 14€. Ara ja en val 27€ i et fan fora si fa més de 3 hores que hi ets...
I per si tot això no fos suficient, hi ha tants estrangers que hi viuen, estudien i treballen des de fa anys, que parlar en xinès ja no és un fenomen productor de xinesos bocabadats preguntant-te si la teua mare és xinesa. Ara, t'escolten sense mirar-te, et cobren i et diuen xiexie amb la mateixa indiferència com amb qualsevol dels mil quatre-cents milions de xinesos restants. Abans deies un nihao mal pronunciat i ja et catalogaven com a erudit de la llengua xinesa. Exagerat, molt exagerat. Però jo em quedo amb aquella Xina. La dels taxis barats, la del massatge a 3€ l'hora i la dels fideus a 50 cèntims a carrerons on les manies les havies de deixar a casa.
Què hi farem! El capitalisme, les ganes de créixer i la societat de consum ja s'han apropiat, des de fa temps, de la Xina comunista.
Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!
