Posar-li títols a la vida

“Lo xinès és l'idioma del futur”; “Tu que saps xinès, segur que trobes una bona faena de seguida”; “Amb l'anglès i el xinès, se't rifaran”; “quina sort has fet, estudiant este idioma”.

Frases que t'omplien d'orgull i et reiteraven que havies triat bé. I sí, no canviaria res del que vaig estudiar, ni dels camins que vaig emprendre. Repetiria carrera, idioma, beca, màster, pràctiques i experiència. Ara, no mos enganyéssem: mos ha tocat viure en una època en què tenir títols i idiomes et convertia en una “persona d'èxit”, i vinga, tots a formar-nos, estudiar i alimentar la “titulitis”. Però, va, quants dels títols que teniu us han obert les portes i us han portat on ara sou?

Mos van fer creure que estudiar una carrera era sinònim de tenir un futur. Que la nostra vida seria un camí fàcil, treballaríem del que havíem estudiat -i que, idealment, era allò a què ens volíem dedicar-, i ja només caldria preocupar-nos de perseguir objectius i desenvolupar-nos.

Mos van fer creure, quant a estudis, que només hi havia dos opcions després de l'educació obligatòria: anar a fer un mòdul o anar a la universitat i ser una "persona d'èxit”.

La vida, posteriorment, mos ha ensenyat que res d'això era cert. Que tot eren petites injeccions al nostre subconscient immadur i influenciable, que només servien per a posar etiquetes equivocades i prendre decisions socialment manipulades.

I és que lo que no mos van explicar és que després d'estudiar una carrera, haver anat a l'estranger, haver après idiomes, haver fet pràctiques no remunerades, haver estudiat més idiomes, haver fet feines de cap de setmana i haver fet trenta-mil entrevistes... havies d'estudiar un màster. Perquè sense màster no eres ningú. Que de gent amb "només" una llicenciatura ja n'hi ha molta. I quan ja tenies lo màster i tots los títols lingüístics que demostraven quin nivell "real" tenies, també havies de tenir experiència de mínim 2 anys al teu sector, capacitat de treballar en equip, de treballar sota pressió, d'adaptació, de multitasking, de ser una crack en les xarxes socials, el màrqueting i les relacions personals, i de tenir bona presència, disponibilitat per a viatjar i tenir tot-allò-que-té-una-persona-d'èxit. 

I tot això, acceptant faenes amb responsabilitats però amb sous miseriosos perquè, clar, no tens prou experiència, t'hem de formar més, estem en crisi, volem que estiguis motivada, et donarem incentius i bla-bla-bla fins l'infinit i més enllà.

Este país mos ha fet creure que tenir una carrera, un màster, un MBA, un doctorat i trenta diplomes lingüístics, és sinònim d'èxit. I per això ara tenim governants de dubtosa titulació. Perquè valorar les persones pels seus títols fa que lo nostre objectiu a la vida sigui, senzillament, tenir-los, i tenir-ne com més, millor, peti qui peti. Independentment de si els podem tenir, de si els volem tenir o de si ens els mereixem tenir.

A títol personal (valgui la redundància), a mi, els títols, m'han servit de ben poc. Però sóc una emprenedora feliç, motivada i molt conscient que, a la vida, no et servix de res voler ser “algú”, si este “algú” no és qui tu vols ser.