El Xiprer

07/02/2018

Capítol 2

L'aparició de la pesta negra a la corona Catalana-aragonesa es va iniciar anys abans, amb" lo primer mal any", el 1333, jo ni tan sols havia nascut.
Les dificultats econòmiques i les males collites i la falta d'aliments van accentuar la crisi, ja que la gent, cada cop més dèbil no podia lluitar contra l'epidèmia.
La malaltia et podia afectar els ganglis limfàtics, la sang o els pulmons. La pesta que va afectar la mare era la bubònica. Aquesta va ser tramesa per les puces de les rates de les naus mercants de les rutes de Gènova, Marsella i Avinyó que arribaven al port de Tarragona.

Encara recordo que li van aparèixer unes taques negres a la pell, que ella intentava tapar, en pocs dies, les taques es va estendre, sobretot al coll, pocs dies després li van començar a supurar pus tèrbol  acompanyat sang, al cap de tres dies de posar-se malalta, ja tenia la febre a més de 39 i no baixava, llavors va ser quan van començar els deliris, els vòmits i els últims dies ni sabia on era. Una setmana després la mare va morir de la manera més horrible possible.

L'epidèmia encara va ser més virulenta pels remeis sense fonaments de molts metges i apotecaris que prescrivien cures a base de laxants i sangries que encara deixaven més feble la gent.
En un principi la gent pensàvem que la malaltia la portaven els gats de Tarragona, així que vam començar a exterminar-los, cosa que va fer augmentar encara més la població de rates, que eren les veritables portadores de les puces infectades.

Aran l'epidèmia els jueus van ser acusats de provocar el contagi intencionadament, i el call de Tarragona va ser saquejat, destruint a més els documents de deutes dels clients. Molts jueus espantats i perseguits per aquest sentiment d'animadversió van decidir convertir-se per escapar d'aquella cacera.

L'epidèmia va afectar tant a la ciutat com al camp. Dins Tarraco la vida girava entorn la vida artesanal i comercial però també podíem trobar horts i vinyes que ajudaven a l'economia familiar.
Molts pagesos podien cultivar un tros de terra, però no eren lliures, aquests homes i les seves terres estaven sotmesos a la jurisdicció reial, als nobles o a l'església a qui havien de pagar un delme.
Així que la família de cal Mingo vivia vinculada a la terra que cultivava. El Mingo tot i ser l'amo de la terra estava obligat a pagar el delme si no volia pedre el seu mitjà de vida. treure, si complia aquesta podia passar a l'hereu, el Manel.

Aquell any la collita havia estat una mica millor que en anteriors anys i en Mingo va poder pagar al seu senyor. Li pagava normalment en espècies, és a dir, li donava una part de la mateixa al senyor i un quart de delme al batlle o administrador del senyor. Aquesta pràctica al Mingo no li agradava, però el seu pare i el seu avi ja les feien, però el pitjor era quan arribava el Nadal o altres festes senyalades, quant el Mingo, acompanyat del seu fill Manel, anava a la casa senyorial amb un parell de capons, pa per als gossos, un cistell de verema o massa de farina pastada.
Més d'un cop vaig sentir renegar entre dents al Mingo quan en plena collita havia de deixar el seu camp per treballar la terra del senyor. Li va anar bé la trobada amb el pare a en Mingo, ja que li va poder reparar  la ferradura de la mula, sinò hagués hagut d'utilitzar la farga del senyor previ pagament, com li passava amb el molí.

El camí de sortida de cal Mingo, va començar a fer-se més estret, aviat es va convertir en una sendera. El pare, aconsellat pel Mingo va decidir buscar una altra ruta per evitar trobar-se amb caminants, traginers i altres persones que et podien atacar.
De cop quan aixeco els ulls veig una petita construcció entre la vegetació d'aquell bosquet d'alzines, molt prop una petita riera. L'edifici, un molí fariner mogut per un salt d'aigua, feia temps que estava abandonat així que no calia aturar-s'hi per buscar feina. Al seu voltant un petit camp de blat encara verd que començava a agafar uns tons daurats, i una mica més enllà un mas de pedra. El pare em va dir.
- Lia som-hi, que aviat aquesta bona gent hauran de fer la sega del blat, així que necessitaran afilar les falçs i les dalles i potser alguna cosa més
- Si, pare. Li vaig dir, mentre muntada sobre la mula movia els petits talons contra el ventre de l'animal per arribar més de pressa.

Al voltant del mas no es veia cap edificació més, estava envoltat del bosc, i semblava com si hagués robat aquell tros de terra conreat a la natura.
Al pare li va estranyar que no hagués ni un anima pels voltants, no es veia a la dona a l'hort, ni prop del pou, ni tan sols hi havia fum que sortís de la xemeneia i gairebé era l'hora de dinar. Mentre travessàvem el camp de blat entre el camí de l'amplada d'un carro no vam veure cap home, ni cap nen treballant.

Uns minuts més tard  estàvem davant la porta, el pare va fer un crit.

- Deu vos guard! Va esperar un moment, hi ha algú, llavors va donar un cop d'ull arreu.
- Potser són a mercat, em va dir extranyat.

Jo vaig baixar de la mula, i en un moment entrava per la porta de fusta de la casa

- On vas Lia? Va dir en to enfadat el pare
- Són aquí pare, estan... dormint, vaig dir amb poca convicció.

Després només recordo el braç del pare estirant-me fora la casa i cridant.

- No hi entris fins que t'ho digui, ho has entès? Ara vés, agafa la galleda que portem i vés al pou, agafa una mica de llenya seca que trobis i encén un foc a l'era i posa l'aigua al foc, a l'estable he vist una caldera que et servirà. Però sobretot no vull que entris! Va afegir.

Vaig preparar tot el que el pare em va dir, per l'escletxa de la porta vaig veure que el pare s'acostava a la família.
Una dona jove que no arribava a la vintena tenia entre els seus braços a un nen de nou anys, a l'altra banda, el pare un home que ja contava els quaranta descansava a terra amb un braç estirat.

Els cossos havien perdut el rigor de la mort així que el pare calculava que feia almenys dos dies que estàvem morts. Les seves cares tenien un gest de dolor. Les seves robes feien pudor de vòmit i misèria, i l'habitació començava a desprendre olor a corromput, i es que en ple estiu, tot i estar protegits pels murs de pedra del mas, n'hi havia prou perquè la descomposició fés la seva feina. En moure els cossos, van sortir de sota el nen unes rates que estaven aprofitant les restes d'aquells pobres miserables.
L'epidèmia els havia sorprès aïllats del món, encara ningú s'havia assabentat de la seva mort.

El pare, tapant-se la boca i el nas amb un mocador va agafar els llençols de la casa, no massa nets, va amortallar primer la dona amb una agulla de cosir sacs i fil que va trobar dins la casa. Després va ser el torn del marit, que semblava que havia intentat en un últim esforç anar a buscar una mica d'aigua o menjar per la família. Finalment amb un tros de roba més petit que va trobar damunt una caixa va amortallar aquell nen de cabells foscos que li va recordar tant a l'Arnau.

- Lia, has tocat alguna cosa de la casa?
- No pare
- Estàs segura?, bé per si de cas, treu-te la roba, i fica-la dins la caldera- i va tornar a dir- no entres a la casa.

El pare havia vist a la pell de la dona i l'home algunes protuberàncies, de color negre i lila que supuraven encara una mica. Ràpidament li va vindre a la memòria la Sisca, i va recordar el patiment i el dolor d'aquelles febres que se la van endur en quatre dies.

- Hem de marxar l'aquí Lia, està tot infectat. Ara vaig detràs la casa i cavaré dues tombes. Hem de donar sepultura a aquesta bona gent, no els podem deixar així. Després ens rentarem amb aigua ben calenta, i tirarem la roba a la caldera per desinfectar-la.
- Si pare. Vaig quedar-me sola una bona estona, sentint el soroll de la pala cavant a terra mentre em netejava amb aigua calenta i tirava les robes dins la caldera.

Ja eren les tres passades quan vaig tornar a veure el pare. Llavors va ser ell qui va tirar els seus pantalons foscos i la camisa que havia estat blanca a la caldera.

- Hem de menjar alguna cosa Lia, va dir mentre m'allargava l'últim tros de formatge de Cal Mingo.

Un cop menjats i la roba eixuta el pare va donar una ullada a l'estable, allí hi havia coses que ens serien útils, però no tenien com transportar-les. De dins la casa però no es va atrevir a treure-n'hi res.
Recordava que la mare en alguna ocasió havia comentat que moltes malalties s'evitarien si la gent fos més neta.
Més enllà de l'estable vaig veure la roda atrotinada.

- Pare, allí hi ha una carreta.

Al pare li va costar una estona traure els esbarzers que havien anat tapant el carro en dessús, quan el va estirar fins a l'era amb l'ajuda de la mula va veure que necessitava alguna reparació, res important, però aquest contratemps no els deixaria emprendre el camí almenys aquella nit. Així que vam fer nit sota un xiprer que hi havia al final del camí que menava a la masia, prou lluny perquè el pare es sentís còmode i no pensés que podien contraure la malaltia.

Un cop acomodada la Mula, el pare va fer un ràpid inventari per veure que podia utilitzar per arreglar aquell vehicle de fusta i ferro i així seguir el camí més comodament.
De bon matí, em vaig despertar amb el so del martell i els claus. El pare ja estava arreglat el que seria el nostre vehicle. Va arrencar les fustes d'una taula del petit estable- rebost, adossat a la casa, per reforçar-ne d'estructura.

Va rectificar una mica l'eix de les rodes, i va trobar una lona que li serviria per substituir el fons del carro fet de pauma trenada que s'havia anat podrint. Damunt la lona el pare em va manar que hi carregués un bon feix de la palla neta que hi havia a l'estable.

Mentre el pare pegava cops de martell jo vaig perseguir dues gallines que vaig acomodar dins una gàbia, també vaig agafar una destral, un ganivet, una aixada, un martell i una caixa de claus. També d'un dels laterals del carro hi vaig penjar un poval i la caldera on havíem bullit la roba. Sobre la palla el pare va disposar uns taulonets que travessaven el carro en sentit horitzontal, així l'espai de sota, ens serviria de fresquera improvitzada.

Vam poder collir unes quantes cebes i pastanagues de l'hort d'aquella bona gent, a més de mig sac de llenties, dos formatges, i un sac de blat de la collita passada que ja començava a fer cucs. També en un petit estant i amagat hi havia una petita carnera amb dues llonganisses i un tros de cansalada que vam agafar per si apretava la gana, tot i que la carn de porc visitava poc casa nostra. A sota un pot de mel ben tapat amb un suro. Sobre els taulons viatjaríem nosaltres.

Ben organitzat a la banda dreta els estris de la cuina, dos plats de metall, unes olles de fang, una cassola, i més estris del pare per ferrar.
A l'altra banda el pare va guardar un tros de tela gruixuda i dues pells seques d'alguna bèstia que els dies de pluja va pensar que ens farien servei.

Ja ens disposàvem a marxar quan vaig sentir una mula. La gana i la set havia fet tornar a aquell animal molt més jove que el nostre. El pare va decidir que no ens aniria malament un altre animal tot i que seria difícil trobar farratge per a dos bèsties.

Així la nostra mula tiraria del carro, mentre l'altra més jove, lligada al lateral portaria els estris de ferrer del pare.

Vam desfer el mateix camí i vam tornar al bosc, en silenci sobre les nostres passes ara viatjàvem sobre rodes. El pare va fer una parada davant el molí abandonat que havíem vist el dia anterior.
- Serà millor que provem de moldre la poca farina que tenim. Te'ns recordes Lia, de com feia el pa la mare sense llevat?
- Si, pare, me'n recordo

Així que el pare va netejar amb un ramàs que tenia l'antic moliner la mola, i va provar d'aixecar aquella trampa que deixava passar l'aigua que mouria la mola. Li va costar una mica, però amb l'ajuda de la massa aviat ho va solucionar. D'aquell sac de blat revellit en vam treure prou rendiment per a fer dos bons pans. El primer el vaig fer aquell mateix dia, com la mare m'havia ensenyat, mentre el pastava el pare va encendre el foc i va col·locar l'olla de ferro, que penjava d'un ganxo del sostre, sobre el foc.

Tal com li havia vist fer a la mare vaig començar a preparar el Matzá, era un pa ràpid de fer i com que no teníem llevat una solució eficaç per menjar aquell dia.
El pare em va donar una plata amb una mica de farina, jo ja tenia l'aigua al foc de llenya escalfant-se. Un cop tèbia la vaig anar incorporant a poc a poc.
Mentrestant el pare va netejar a fons un pot de ceràmica, que hi havia a terra, i hi va posar quatre dits de la farina que acabava de moldre i la mateixa quantitat d'aigua i ho va remenar tot amb una cullera. Després amb un drap i un suro va improvisar un tap.

- Lia, això ho deixarem sota la palla, cada dia obrirem el tap per veure si es fa malbé. En quatre dies hauríem de tindre una massa mare, per poder fer pans com deu mana!
- Si, pare, li vaig contestar mentre esperava que dins la paella es cogués aquella massa fina.

El pa acim no era exactament el que el nostre estómac volia, però no teníem a l'abast cap tipus de llevat per poder-lo fermentar.
Vaig posar el pa dins, Al cap d'una hora l'olor de pa cuit va inundar la sala. No estava massa tou, però almenys si el racionàvem bé en tindríem per uns quants dies.
La farina sobrant va retornar a un sac una mica més petit, i aquest dins la cassola de fang. Encara ens en quedava una mica per tornar a pastar, i  un altra petitat part sense moldre per a les gallines.
Vam fer nit al molí que estava prou allunyat d'aquell mas infestat. La nit va passar tranquil·la, vaig tancar els ulls i l'últim que recordo és sentir la respiració profunda del pare estirat el meu costat, mirant al sostre d'aquell refugi, amb la mirada perduda.

La claror del nou dia ens va despertar renovats. El pare em va deixar córrer per la riera mentre ell va anar a buscar algun tipus de fusta prou flexible per muntar uns arcs sobre el carro.
El llentiscle li va donar algunes rames però després de manipular-les per donar la forma adequada es van partir, finalment el pare va aconseguir subjectar dos arcs sobre l'estructura del carro, que cobriríem amb la lona que havíem recuperat el dia abans del mas que ja deixàvem enrere. La fusta d'aquell arbust li va deixar al pare una olor especial a les mans. Era una fusta de color ocre amb venes grogues. Les parts que va deixar de banda les vaig  carregar al carro. Quan s'assequessin ens serviria de combustible.
Vam sortir de la riera per enfilar un altre camí, durant el trajecte no vam veure a ningú tal com ens va dir el Mingo, fins i tot vaig trobar a faltar el soroll de la ciutat, les veus, els traginers, els nens buscant-se la vida pels carrerons.
El pare només obria la boca per esbravar l'animal, fent un soroll, ni tan sols emetia cap paraula. Suposo que els últims fets del mas que deixàvem enrere li havien fet replantejar-se aquella sortida tan precipitada de la ciutat.
I si no hi ha cap lloc per nosaltres, potser ja estàvem infestats. Anàvem fent camins, de moment seguint cap a l'interior.
Els pobles per on pasaven estaven clarament desolats, i tot i que hi havia un edicte de repoblament, la misèria i la fam eren la seva carta de presentació. Fins que vam parar a un petit poble, Pradell de la Teixeta.
 
El poble s'organitzava al voltant d'una plaça central on els carrers  anaven a morir de forma radial. El poble va ser reconquerit als musulmans el 1162. Anys més tard Alfons I, el 1172 ha de redactar un document on clarifica la pertinença de Pradell a Siurana junt amb les terres d'Escornalbou a la Seu de Tarragona i no a la baronia d'Entença com aquesta reclamava.

El prior d'Escornalbou, Joan de Sant Boi, per tal de recaptar diners per la construcció del monestir, fa donació de Pradell i del seu terme l'any 1178 a  " Pere de Deu, sa muller i als llurs, reservant-se el dret de fer-hi una forza o fortificació, la qual tindran dits conjugues per la defensa dels homes que aniran a estar-hi, de la qual forza li donaran potestat sempre que la demani en pau o en guerra! ".
Aquesta donació prosperà en els anys edificant-se la fortificació i instaurant la figura d'un cambrer que era el representant de la Seu i l'encarregat de cobrar el delme.
Així que la muralla ens obria les portes, i una nova aventura.
Aturats a les portes del poble  el pare treu la bossa i comença a contar.
- 1 sou, 2,..7...30...50... i alguns diners.

Era un ritual que feia, volia estar segur que si no trobaven cap lloc on dormir, o volien un plat calent tindriem prous sous
Va tornar a amagar bé la bossa que portava lligada amb un cordell. Penjada del coll. Una altra part els tenia amagats sota la palla dins una caixa al costat dels ous que cada dia les gallines ens regalaven i jo amb cura deixava en un cistell cobert amb la palla.

- Sempre has de tindre una sortida, Lia, aquests són per si les coses no van bé!

Amb aquestes paraules el pare es referia als lladres, vagabunds i altres personatges morts de gana i farts de la vida, delinqüents que freqüentaven les lleres dels camins i aprofitaven per fer-se el jornal.
Després de tants dies de viatge les faldilles llargues fins als peus havien arrossegat part del camí. Tota la part inferior a causa de la humitat dels camins, la pols i el fang havia creat una petita crosta que a les nits em distreia a espolsar. A l'entrar a la vila aquell fang net del camí es va convertir en les deixalles de les misèries humanes i animals.

Era dia de mercat a la plaça quan vam arribar, tot i això, no es veia molta gent a mercat, també en aquell poble les coses no anàvem molt bé, però encara s'hi podia veure alguna parada de fruites, verdures i carn, a l'altra banda del carrer un pagès oferia els seus millors vins.
Durant els últims dies de viatge el pare havia decidit no menjar-nos els ous de les gallines. Així que en arribar al poble va aixecar els taulons del carro i va agafar el cistell amagat entre la palla. Els ous es veien prou bé i potser els podria canviar per algunes verdures o potser un pollastre vell.

El terra estava pel de fang, de fulles de verdures, quan amb el cistell a la mà es va girar per mirar que jo encara estava al carro, llavors dos cavalls van sortir del carreró, no li va donar temps de reaccionar quan ja es va veure a terra, ell per un costat, i els ous esclafats a terra per l'altre. El noble senyor ni es va aturar, va seguir a galop fora del poble.

El pare va maleir-los mentre s'espolsava les robes plenes de fang i l'orgull. Va recollir el cistell i l'únic ou que es va salvar de l'atropellament d'aquells valents senyors.
Semblava que la sort no estava de la nostra part quan el pare va sentir uns martells i un cap d'obra fent uns crits, al tombant de la plaça entre els edificis, s'estava aixecant una petita edificació, modesta però on potser necessitaven algun obrer.

El sou a l'obra era menys que res, però el cap d'obra ens deixava un lloc per dormir a cobert i un plat calent al dia. La feina del pare consistia a fer tots els aplics de finestres i portes, així com els forrellats per tancar l'habitatge i procurar que les eines dels obrers estesin en condicions,  com les macetes, els cisells dels picapedrers, les destrals, les aixades, els pics. Quan aquesta feina estava dominada aprofitava per canviar alguna ferradura dels ases que portaven la pedra de la muntanya. Jo era l'encarregada de fer l'argamassa de calç per la col·locació de les pedres. Era una feina fàcil de fer però molt pesada. A més havia de procurar de netejar-me bé les mans si em queia la calç viva barrejada amb aigua sobre les mans perquè provocaven fortes cremades a la pell.

 Havia complit ja els 7 anys, érem pels volts de desembre quan la feina havia acabat en aquell petit llogaret. Les gallines havien mort durant aquell hivern que tot just començava, i semblava que les coses no podien anar més malament.

Jo no havia deixat mai l'interès per la lectura, i l'escriptura, aprofitava qualsevol estona, encara que fos a la llum d'una espelma per rellegir els dos únics llibres que el pare conservava de la vida a Tarragona. El pare veia que el meu interès amb els anys no havia desaparegut, i tot i que ell sabia poc de lletres i números desitjava jo fos millor que ell.
Al poble va córrer la veu que a prop d'allí, a Escaladei, s'iniciava la reforma d'una cartoixa. Era un monestir construït el 1163 quan, el rei Alfons I el cast regnava. No va ser fins al 1203 que, amb l'ajuda del rei Pere I, s''establiren al lloc definitiu. El priorat tenia la concessió de cobrar els delmes del seu territori i van construir la casa gran a la riba esquera del riu Siurana.

La reforma consistia en la  reparació de l'esglèsia, del claustre amb dotze cel·les i del reflectori, construit tot feia cinc anys però que ja mostrava signes de debilitat estructural.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.