El xiprer ( 1)

31/01/2018
Miniatura d'un ferrer a la farga.

El xiprer

Capítol 1 (final)

En Josep Ferrer era un home de poques paraules, havia pres la determinació de sortir de Tarragona i buscar feina en algun lloc on pogués començar de nou.
S'havia casat amb la Sisca quan tenia uns 28 anys, era el seu primer matrimoni, possiblement massa vell, però la seva feina com aprenent de ferrer desde els 8 anys fins a arribar a mestre ferrer als 20 no li havien deixat massa temps per distraure's i enamorar-se.

 

Era un noi de cabells rogencs igual que el foc que feia cremar a la fornal, massa callat per alguns dels seus clients a qui fins i tot espantava el seu silenci. Però bon treballador, mai deixava una feina a mitges i això agradava.

El casament amb la Sisca no va ser ben bé per amor. Ell va acostumant-se a la seva presència, quan als 22 anys, va muntar el seu taller i llogar un pis per dormir. L'edifici de fusta tronada, fora la protecció de la muralla de Tarragona, era prou petit per poder pagar-ne el lloger, fins i tot per a aquell jueu convers, no per convicció sinó per imposició.

La Sisca era la filla del propietari una noia de posat melancòlic, i de faccions fines i pell massa clara com perquè li toqués el sol de la mar.

A la mort de l’àvia, l’avi de la Sisca s'havia convertit, així que ella va anar oblidant tots els rituals jueus que de petita practicaven dins la casa.

Tenia vuit anys quan va ser batejada amb el nom de Sisca i s’esforçava per no oblidar les seves arrels.

El propietari al veure que en Josep era un home treballador i amb una feina que li donava per anar tirant enviava a la noia a visitar-lo amb l'excusa de netejar una mica el pis.

El taller era territori vetat. Això li va quedar clar a la mare quan un dia es va decidir a netejar el taller i el pare la va fer fora perquè no trobava cap martell.

Quan es van conèixer la Sisca tenia setze i aquella discussió va marcar una inflicció en la seva relació. Ja feia ben bé un any que el pare s'havia instal·lat al taller i que la mare, almenys un cop a la semana, era enviada a netejar. Agranava una mica el pis de situat sobre el taller, sempre ple de la cendra del fogar, i espolsava quatre coses.

Amb el temps quan la Sisca observaba que el pare tenia massa feina per recordar-se de  dinar, ella li preparava alguna vianda amb les coses que tenia al rebost.

Quan aquella tarda de novembre el Josep va discutir amb la Sisca per un martell que no trobava no s'hagués imaginat mai que acabaria casant-s'hi. Ella dolguda, li va fer dos crits, els únics de la seva vida en comú, i va marxar.

Quan va tornar tres dies després d'aquella escena, el Josep va mirar directament als ulls grisos de la Sisca i es va adonar que tot havia estat perdonat.
Un any més tard les visites de la Sisca es van convertir en una rutina. Ella es va fer indispensable a la vida d'aquell noi que ja era un home i que tot i haver conegut més d'una dona pels carrers foscos de la ciutat no havia deixat mai que cap entrés al seu món.

Quan va morir el pare de la Sisca, dos anys més tard, en Josep va demanar a la noia que s'ocupés de la seva casa a canvi d’un lloc per viure. Un mes més tard formalitzaven aquella estranya relació de conveniència i seguretat mútua a la porta d'una església de la ciutat.

La Mare ja era una dona massa gran per a buscar la seguretat del matrimoni fora d'aquell taller, que havia esdevingut la seva casa a poc a poc. El meu avi l'havia ensenyat de ben petita a llegir, escriure i comptar, i mai va oblidar la seva llengua materna, l'hebreu.

Després de fer les feines de la casa, l'avi passava el portell de la finestra, cridava a la Sisca, llavors encenia una espelma i ensenyava a la Sisca a portar els comptes del negoci que tenia com a mercader.

Anys més tard, quan jo solament en tenia 5, la mare va començar a fer aquest ritual en mi.

- Va petita Lia, recull la taula que hem de treballar una mica. em deia.
Jo no entenia que volia dir, ja que tot el dia havíem estat treballant a la cuina, al taller, al mercat a buscar menjar i vi…

-Treu els llibres de comptes- afegia.

El llibre de comptes eren un plec de paper molt gruixut lligats amb mala traça per un cordill. Allí en llargues columnes la mare dictava els conceptes que havia d'apuntar.

-Joan el tintorer, una destral 2 sous

-Pere, el sabater de Vilaplana, unes tisores, 1 sou

-Maria,  la de can Mateu,  1 sou

Llavors si algun dels clients devia part o el total de la feina la mare amb mala cara feia un gest de desaprovació, i m'ho feia marcar al final de la columna.

Aquell ritual, era l'única estona que podia veure a la mare asseguda, repassant els llibres, després a l'acabar completava la feina amb la lectura d'algun text en hebreu que tenia amagat darrere els pots de llard de la cuina. Uns pots que la mare no tocava mai per cuinar, sempre estaven plens, inclús desprenien una certa olor de ranci.

-Un lloc estrany per tindre un llibre mare. Li vaig dir un dia

-Si, vés, hi ha històries que s'han d'amagar. Aquest serà el nostre secret Lia, va afegir.

Així que de la mare vaig aprendre a llegir, a comptar i escriure, de la mateixa manera que ella ho havia après del seu pare. Aquest inici de la meva vida, els secrets de la meva família, d'una forma o altra van marcar els fets de la meva vida adulta.

La companyia entre els meus pares es va convertir en respecte i aquest en afecte, feia quasi quatre anys que es coneixien, la noia s'havia convertit en dona, Un any més tard la Sisca pariria al meu germà. L'Arnau, el petit Arnau de qui no en recordo la cara. Havia mort quan jo tenia tan sols 2 anys per unes febres.
La mare no es va tornar a recuperar de la seva mort, ja era gairebé un aprenent amb nou anys, sempre al costat del pare, i útil en moltes de les feines tant de la casa com del taller. A més la seva mirada li recordava a l’avi i quan a la nit el portava a dormir i acaronava els seus cabells amb tendresa no podia evitar pensar que aquell nen seria molt millor que ells i que algun dia faria fortuna.

Quan la mare va marxar amb l'Arnau aquell juliol la casa encara es va tornar més silenciosa. El pare sempre havia estat un home de poques paraules, poc efusiu i de vegades amb mal caràcter. Però a partir d'aquell moment el silenci ho va envair tot.

Les feines que fins llavors ens repartien ara les havia de fer jo sola sobretot dins la casa, però de vegades el pare em cridava per ajudar-lo en atiar el foc, anar a buscar més carbó, portar un encàrrec a algun client, i a poc a poc vaig esdevenir el seu aprenent.

Quan va poder reaccionar, la seva sortida va ser fugir de la Ciutat que li havia robat el nen, el seu futur, el seu cognom i la dona. Una dona que li va arribar per casualitat, a la que el seu llit s'havia acostumat i a qui d'una forma estranya s'estimava.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.