,
14/02/2018
Arqueologia

El Xiprer

Capítol 3

Els monjos van ser els encarregats d'acollir i afavorir la repoblació així com construir molins, i difondre el conreu de les vinyes.
El mateix rei Joan I va ser prior del Monestir d'Escaladei i va subvencionar part de les obres del monestir.
Vaig estar vivint entre els murs de la Cartoixa durant quatre anys. Un temps de relativa calma i amb la seguretat que em va donar la meva nova feina dins els murs del monestir. La cartoixa tenia grans propietats, cavalls, terres, bestiar i era famosa per tot el territori.
Tot i la pobresa que havia provocat la pesta negra, encara conservava part de les seves riqueses. Els monjos de la cartoixa d'Escaladei havien fet els vots de pobresa, obediència i castedat i es dedicaven a una vida de contemplació i estudi.
El pare es va establir a Escaladei, quan un dia em va estirar del braç i em va demanar que l'acompanyés.
- On pare? Li vaig dir
- Ens quedarem aquí una llarga temporada, i tu no pots fer-te malbé aquestes mans treballant la calç o transportant pedra a l'obra. He pensat que de dia faràs les feines de la casa i portaràs els llibres i si necessito un aprenent estaràs en mi a la ferreria. Després de dinar marxaràs al monestir, he parlat amb un dels monjos que cobren el delme. Li he demanat una entrevista amb el prior per buscar-te feina al monestir.
- Feina? I que faré.
- No ho sé Lia, de moment una mica de tot, netejar, potser ajudant a la cuina, ara són molts monjos i amb els temps que corren no es poden permetre pagar un cuiner, però si el menjar d'una nena. Serà dur Lia, però és una oportunitat per al nostre futur.
- Si pare- Li vaig dir fluixet.
El prior assegut a la taula del seu despatx ha haver d'aixecar-se per mirar-me de dalt a baix amb cara seriosa.
-És una nena! Senyor! va exclamar.
- Si monsenyor, però treballa com qualsevol nen. L'he pujat jo sol en quedar-me vidu i és molt obedient, no li causarà cap problema. En aquest cas podeu tornar-me-la quan vulgueu. Necessitem la feina.
El prior era un home gran, gairebé calb i amb els ulls d'un blau tan clar que semblaven fosos. D'aspecte sever va acceptar aquella proposta amb un termini de prova. Ja que no hi havia constància de què una nena pogués treballar dins un monestir.
- T'hauràs de vestir amb aquestes robes, va dir, mentre obria una caixa de fusta i en treia un hàbit. Tu mateixa te les fas a mida, prou amples perquè et puguis moure amb comoditat o per sobre del turmell. T'hauràs d'aconseguir unes sandàlies noves, amb aquestes no pots anar per aquí, va afegir mentre li donava uns diners al pare.
- Si, monsenyor, us l'enviaré cada tarda, cap a les 6 quan comença a fer-se fosc i així no serà vista. S'esmunyirà com un ratolí i treballarà com una mula.
Els dos homes fan signar el pacte amb una encaixada de mans, llavors jo vaig aixecar la mirada i vaig somriure lleument.
Mentre sortíem del monestir vam passar davant el refectori, una sala de grans dimensions, amb les taules parades paral·leles a les parets. Em va impressionar aquell espai tan ampli i amb tanta llum.
A poc a poc em vaig anar fent amb els racons del monestir. La veritat que els primers mesos no sortia gaire de dins d'aquelles parets. Era enviada pels diferents monjos a buscar llenya, a regar l'hort amb el poval, de vegades em tocava netejar el terra del refectori durant hores mentrestant ells, tancats a les cel·les, resaven. Era una vida de silencis, com la que havia portat amb el pare a qui veia als matins. I ja m'hi havia acostumat. Dormia a un racó de la cuina, on hi havia un petit rebost, entre  els sacs de cigrons i llentilles, no era un espai molt gran però allí no sentia els sorolls del bosc  ni de la gent cridant a la nit.
Aquell matí m'havia llevat abans d'hora, quan em disposava a sortir del monestir vaig veure una porta entreoberta, no havia estat mai allí, no se'm permetia estar. La llum del sol entrava per aquells finestrons alts decorats amb unes columnes geminades, i es reflectien a terra.
La porta va grinyolar una mica mentre l'obria una mica més. Era una sala una mica més petita que el refectori, però hi feia una altra olor, a resina, a xiprer, a tinta, una olor que m'agradava. A la banda del finestral, dues filades d'escriptoris amb llibres al damunt, alguns oberts. M'hi vaig enfilar i vaig començar a llegir.
M'havia oblidat amb aquella escena màgica per a mi que no podia estar allí, però aquells dibuixos del llibre i aquelles lletres les coneixia tan bé.
De cop vaig algú  em va posar la mà sobre l'espatlla.
- Lia, que fas aquí!, em va dir en to sever, ja saps que aquest lloc està prohibit
- Si mestre, disculpeu-me
- Bé, Lia, veig que t'agraden els dibuixos, que no torni a passar
- No pare, els dibuixos són bonics, però estava llegint aquestes lletres
- Així que saps llegir? El teu pare no me n'ha dit res. Pots llegir aquest paràgraf, va afegir mentre em senyalava un breu text de Francesc Eixamenis.
A l'acabar el text el prior em va demanar que no expliqués res de la meva entrada a l'scriptorium. S'havia fet tard quan vaig encaminar el camí corrent per anar a ajudar el pare. El prior abans em va donar una carta que va plegar per la meitat, després hi va cremar una mica de laca i hi va posar el seu segell.
- Quan vegis al pare li dónes el missatge, si no el sap llegir, tu mateixa li llegeixes, ho has entès Lia?
Vaig assentir amb el cap.
Un altre cop m'havia posat en problemes, vaig pensar, mentre corria direcció al poble. Feia tard i a més portava un missatge per al pare, del mateix prior a qui havia traït la seva confiança al entrar a la Biblioteca.
El pare s'enfadaria amb mi. I potser em pegaria amb la corretja com a castic.
Ja estava tot suat a la llum del foc a les vuit del matí feia estona que m'esperava i en veure que no arribava havia començat la feina. La suor li brillava al front ennegrit.
- Va Lia, fas tard, jo sol no ho puc fer sol, atia el foc amb aire.
- Si pare, ja va. Li vaig dir mentre li donava el paper del prior.
- Que has fet ara Lia?, em va dir.
Va eixugar-se les mans damunt el davantal de cuir per obrir el paper i no embrutar-lo massa, però va ser inútil. Un cop obert i amb dificultat va començar a llegir el missatge escrit amb ploma i tinta negra pel prior.
- Bé, doncs, ja ho has sentit Lia, a partir de demà el prior vol que deixis la feina a l'hort, seguiràs les feines de neteja a la cuina, i després el prior diu que t'ensenyarà de llibres i escriptura. T'hi hauràs d'esforçar, ja saps que jo no en sé d'aquestes coses que el que he après va ser de la teva mare. Jo no et puc ensenyar res més, però al monestir, amb el prior de mestre podràs llegir i aprendre de la vida. Podràs ser una mica millor que jo.
En acabar la feina al poble amb el pare vaig tornar al monestir. Vaig travessar corrent el claustre que en duia a la cuina i vaig començar la feina. Volia acabar de pressa les meves tasques per poder començar les classes amb el prior.
Els horaris dels monjos eren molt estrictes i estaven establerts pel prior. A les cinc del matí ja s'aixecaven per resar l'àngelus i esmorzaven a les 7.00, jo com a "dona impura" no podia fer el menjar dels monjos, però si netejar les seves misèries quan algun estava malalt o moribund.
El prior va establir amb mi que quan els monjos anessin a dormir començaríem la meva instrucció. Estudiaria almenys dues hores al dia, de nit, i llegiríem el llibres sagrats, a Ramon Llull, a Francesc Eixamenis, a Aristòtil, als clàssics llatins.
Un dia, amagat al fons d'una de les lleixes més altes vaig trobar un text es tractava d'una bíblia.
Vaig començar a llegir, el prior estava a l'altra banda de la sala buscant un " llibre dels feits de Jaume I".
- Lia, avui toca aprendre sobre l'història no sobre crist em va dir mentre s'apropava.
Llavors en veure el text es va sorprendre. Estava escrit en hebreu. Feia solament un mes que havíem començat la lectura. A partir d'aquell moment no solament llegiria sinó que a poc a poc m'ensenyaria cal·ligrafia per poder traduir textos.
Vaig tardar sis mesos a traduir la bíblia i evidentment no la vaig firmar. Les hores d'estudi de dos van passar a tres i després a quatre, reduïa les hores de son per poder aprendre altres llengües, el llatí i l'àrab.
Amb la pesta dels últims anys el priorat també havia perdut alguns dels seus millors copistes i traductors, a la vegada que nous novicis per aprendre l'ofici. El monestir tenia encàrrecs de llibres per part la noblesa i tenia la necessitat i l'obligació moral de fer entrega d'aquests.
Les hores al monestir havien deixat de ser només de feina física i ara el prior em repartia les estones amb feina atenent els malalts i netejant i a l'scriptorium a parts iguals.
De vegades m'enviava a l'apotecari o a mercat amb una llista dels tints que necessitava i que ells no podien fabricar, i aprofitava el viatge per portar al pare un pa, o una bóta de vi.
I a la nit, quan tothom dormia, anava fins a l'església i em mirava aquelles cares de figures fantàstiques esculpides als capitells, a les columnes. Unes cares que es movien entre les ombres quan la lluna s'hi reflectia. Al principi em semblaven terrorífiques, però a poc a poc anava descobrint la història que  volien explicar. Les virtuts de l'home i les seves maldats més intimes s'hi veien reflectides. I al fons de tot il·luminat pel gran rosetó de la portalada encara hi entrava la llum clara de les nits, que donava pas a la pau. Dins aquell temple em sentia protegida com si res dolent hem pogués passar, com si tot fos possible. No havia resat mai a Déu, però sabia que d'alguna forma estava en pau, en la solitud d'aquella església.
Els meus cabells sempre tapats dins el monestir, havien crescut els últims anys. La mare me'ls havia tallat uns mesos abans de morir coincidint amb la lluna nova i des de llavors els havia deixat créixer.
Ara les taques de tinta marcaven els meus dits fins i blancs, uns dits que subjectaven les plomes per dibuixar les miniatures que acompanyaven les traduccions dels llibres que m'encarregava el prior.
Altres vegades simplement em donava un text per copiar, i deixava la pàgina del costat en blanc i de dia, un altre monjo es dedicaria a fer la miniatura.
El prior havia envellit molt aquells quatre últims anys, un constipat mal curat l'havia deixat molt feble i s'emblava que tenia pressa per ensenyar-me tot el que ell sabia, els últims mesos el seu caràcter va anar canviant i se li escapava un crit quan no feia les coses com ell volia.
- Ets una bona alumna Lia, no deixis que una taca de tinta al lateral del pergamí digui el contrari.
Així cada cop que el pergamí es tacava, havia de començar de nou la feina.
A l'any de dormir al monestir, el prior em va assignar una petita cel·la, i allí hi va menester tot el necessari perquè portés a terme la meva nova feina. Mai em vaig sentir presonera, ja que tenia la clau i alguns llibres que el prior m'anava portant i canviant a mesura que avançava en la meva feina.
No volia que la meva presencia pogués molestar als altres monjos, així jo era solament una òrfena de mare a qui el monestir donava ajuda a canvi d'una feina i un sostre. L'altra tasca, molt més delicada quedava entre el pare i el prior, ja que jo no tenia veu en aquell acord.
Al principi vaig trobar a faltar l'olor dels llibres de la biblioteca, però d'altra banda a la meva cel·la sabia que no em molestaria ningú i no tenia por que qualsevol soroll fes malbé la feina del dia. El petit escriptoriom estava davant mateix la finestra de la cel·la que es trobava a una de les torres, sobre mateix de la biblioteca. Només hi havia un accés per arribar i només el prior i jo teníem la clau per obrir i tancar l'accés a la torre.
- És per la teva seguretat Lia, per mi ets com una neta, un tresor que s'ha de protegir, però dins d'aquestes parets també hi ha perills. Pren aquesta clau, fins ara una nena estava segura dormint a la cuina, però aviat seràs una dona i no puc evitar pensar que al fons dins aquests murs de pedra hi ha monstres, animals disfressats de monjos, i la carn de l'home és dèbil. Assegurat de tancar sempre la porta, i deixa la clau posada- Va afegir. Procura tindre sempre aigua fresca a la cel·la per netejar-te, posat sempre els hàbits quan surtis i amagat aquells cabells de foc, la gent té por del color del diable.
Així ho vaig fer, uns mesos més tard d'aquestes paraules, el prior va morir, i la meva aventura com copista faria un parèntesi.
La mort li va arribar després d'uns mesos de debilitament, possiblement la tuberculosi, havia deixat el pobre home massa dèbil per fer les seves tasques com a administrador de la Cartoixa, i va anar delegant a poc a poc les feines al que seria el seu successor, que no veia amb bons ulls la meva presencia dins els murs de la cartoixa.
L'últim cop que vaig veure al meu mestre estava estirat a la seva cel·la, ja s'estava ponent el sol, els seus hàbits es rebregaven entre el llençol tacat per la sang que anava escopint quan tossia.
- Lia, filla meva, has après molt d'ençà que vas arribar, però allí fora hi ha un món diferent, els llibres no t'ho poden ensenyar tot. Quan jo no hi sigui i déu m'aculli entre els seus braços hauràs de sortir d'aquí, no puc fer res per tu. Ens ha tocat viure en aquests temps tan difícils, una noia com tu, amb el teu esperit, no hi cap. T'hauràs d'amagar d'aquells que tenen por a la ciència i al coneixement, fora d'aquests murs serà difícil trobar un nou camí on puguis seguir amb la teva formació. Sobretot no oblidis el que has après i sigues fidel a tu mateixa. Cuida dels teus, estima, tingues fills, ensenya'ls tot el que tu has après... estic cansat Lia,
Demà seguirem parlant.
Aquestes van ser les últimes paraules, no se'm va permetre tornar a veure'l, ni tan sols per oferir-li un bol de sopa.
Ara en rememorar aquell dia encara recordo la seva pell pàl·lida, i els ulls sense vida d'aquell vell que s'esforçava per no escopir sang mentre parlava. Hagués volgut recordant-lo entre els llibres de la biblioteca, ensenyant-me llatí, renegant perquè havia embrutat un pergamí amb tinta i havia de començar de nou.
Dos dies després de la seva mort, i un cop enterrat a la sagrera de l'esglèsia, vaig recollir les poques pertinences que havia anat acumulant a la cel·la i vaig tornar al poble. En finalitzar l'hivern vam sortir amb el pare d'Escaladei.
El dia s'havia aixecat ennuvolat, l'hivern no s'acabava i aquell matí va caure una forta nevada, el pare tot i això va decidir emprendre el camí. Recordo aquell cel gris, com els ulls de la mare. Un cel tan prop que gairebé es podien tocar els núvols de tempesta.
Ja no podia recordar la seva cara, no tenia cap record d'ella, ni tan sols quan tancava els ulls i m'esforçava per veure-li la cara.
A les nits quan somiava amb ella sabia que li posava el rostre d'aquella venedora d'enciams i cols del mercat de Vilafortuny que va regalar-me un somriure, o de la dona del peixater o de la noia de cabells llargs que enfilava el camí a l'església. Però ja no serà mai el seu rostre el que recordaré.
Durant aquell temps el pare va poder estalviar una mica, tot i això havíem perdut una de les mules i la reparació del carro havia costat uns quants sous, sortíem del poble amb més recursos que de Tarragona, però les perspectives de futur no eren molt millors.
Havien passat 4 anys a Escaladei, jo deixava la meva innocència infantil entre la cuina del monestir, i la ferreria del pare per a poc a poc fer-me un racó en aquell petit món on l'important era aguantar un dia més. Solament amb un dia n'hi hauria prou, em deia el pare.
Els dies pels camins, es convertien en setmanes, i aquestes en mesos. Aquest cop dins el meu equipatge també hi vaig afegir unes plomes i tinta en pols de diferents colors, així com un bon feix de pergamins i dos llibres que el prior m'havia donat i que s'afegirien a la meva biblioteca particular.
De vegades quan enyorava la vida al monestir obria amb cura el farcell i asseguda sota l'ombra d'un arbre agafava un tauló del carro a manera de pupitre i allí durant uns minuts escrivia quatre ratlles, sobre el viatge que empreníem, sobre el que m'esperaria a partir d'ara, aquells pensaments innocents.
Va ser en aquest moment que vaig començar el meu particular diari. En un principi eren només notes a l'atzar, com el que havíem aconseguit menjar, si un tros de pa o amb sort unes farinetes de faves, o una mica de carn. Altres de les meves anotacions es referien als camins, si ens havíem trobat algú, si el camí o sendera era difícil i de vegades inventava receptes amb els ingredients que m'agradaria menjar, un receptari inventat al meu cap per fer passar aquella gana. Com albergínies al forn , pollastre farcit amb nous i mel o altres menges com el menjar blanc que de vegades a la quaresma havia après a fer a la Cartoixa i que ara semblava tan lluny.
I ara recordava aquelles postres, un luxe em deia el prior, mentre m'ensenyava a remenar la llet d'ametlla amb la farina d'arròs.
Un diumenge, mentre els altres monjos es trobaven a les seves cel·les em va portar un llibre, on m'havia senyalitzat una pàgina.
- Lia, aquesta tarda has de preparar aquesta recepta. em va dir mentre m'allargava un llibre. De agricultura (s. IIac)de Cató el vell.

Allí hi havia una recepta sobre aquesta menja a la qual aviat m'hi vaig aficionar.
Vaig estar una bona estona picant les ametlles ben fines, després en una escudella les vaig reservar amb una mica d'aigua, passada una estona vaig premsar aquella mescla fins a obtenir la llet. El prior m'havia donat un saquet d'arròs, que vaig moldre a una mola de molí petita de dins la cuina, fins que va quedar ben fi. Vaig posar al foc l'olla gran. Primer, en fred, vaig diluir la llet amb la farina d'arròs, després ho vaig posar tot al foc, i amb la cullera de fusta de boix feta per un dels monjos, vaig començar a remenar, un cop va engegar el bull li vaig tirar una rama de canyella. Després ho vaig retirar del foc i ho vaig seguir batent per eliminar els grumolls que hi poguessin quedar.
Darrera meu, a la cuina hi havia una bona col·lecció d'escudelletes vidrades en blau. Decorades al seu fons amb motius florals que recordaven als rosetons de l'església. Dins aquelles escudelles hi cabia una bona ració d'aquella crema blanca, de la que no he pogut oblidar el seu sabor. El prior me la feia acompanyar amb peix, ja que durant la quaresma estava prohibit menjar carn dins la cartoixa.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Em dic Tere Gilisbars i sóc Santjaumera. He viscut una llarga temporada a Barcelona, com molts de vosaltres, per estudis i feina. L’arqueologia, la museografia i la comunicació audiovisual són les meves passions. La meva intenció és profunditzar en l'explicació del patrimoni històric ebrenc. Comença el viatge al passat!

01/12/2020
I si aquest fos un nadal normal a aquestes alçades l’Ana (Zaera) ja ens hauria escrit un correu electrònic per preguntar-nos i votar quin dia ens anava millor per fer el sopar de l’equip del Surtdecasa.
18/03/2020
La història sempre es repeteix i ens ensenya. No és el primer cop que la humanitat s’enfronta a una gran pandèmia, i no serà l’última.
03/09/2019
Posem fil a l’agulla i, per un cop, unes jornades d’arquitectura i arqueologia seran molt més que estar dempeus escoltant als tècnics.
21/07/2019
 
11/05/2019
Ahir al vespre vaig entrar per enèsima vegada al facebook i vaig somriure al veure el nou cartell que convida a la gent de totes les edats a participar al festival “Terra Ibèrica” i us explico una mica
02/10/2018
I ara, després de les reunions gairebé clandestines, a hores poc cristianes, i mentre la gent està a casa relaxada, natros hem decidit organitzar un congrés sobre la protohistòria.
13/09/2018
Comença el nou curs i si anem revisant els llibres de text d'història, ens trobem un i altre cop amb el mateix.