,
06/11/2014
Literatura i identitat
"Le combat ordinaire" © Manu Larcenet

9N

El 9N és incòmode. Bruteja.

Perquè Mas és un moniato i Junqueres, moniato i mig. Perquè ICV fa pena i la CUP no està fent el que hauria de fer. Perquè de la resta no cal ni parlar-ne tampoc. 

Perquè el decalatge entre la propaganda governamental de l'ANC "nacional" i la il·lusió i faena dia sí, nit també de l'ANC "de base" és pornogràfic. Perquè copa l'atenció mediàtica a nivells exagerats i bandeja de l'opinió pública tota altra qüestió. 

Perquè els discursos de la intelligentsia, Intel·lectualitat Oficial i demés opinastres del Règim pelant-se-la "tots amb el President" són terribles. Contraris a un mínim de sentit crític i qualitat democràtica.

Perquè quan no tens faena ni perspectives, i parlar-ne amb els col·legues l'únic que fa és convéncer-te que encara tens sort, o que tots estem igual, o que tots basculem entre la depressió no reconeguda, els exilis interns i externs o l'anar tirant, que Espanya sigue mononeuronal te la pela. Que Catalunya també ho sigue, o ho estigue esdevenint a base d'acriticisme –o que, simplement, ara l'acriticisme sigue flagrant– t'encén.

Quan tot això passa, i tu ets d'aquells "indepes de tota la vida" que ha estat multat per pintar estelades quan la cosa encara era subversiva o t'has barallat amb gent per este tema, patixes. Patixes i no saps què collons fotre lo 9N dels ous. Què és crític i que no, a estes alçades. Què és seguidisme i què construcció i resistència. Què és més honest i coherent amb tu mateix.

Fins que una nit arribes en bus a Barcelona –perquè estaves fora de Catalunya buscant faena temporera, perquè la cosa està fatal, perquè tots estem igual, perquè– i un soroll te desvetla de la mitja son que feies, i és gent de la teua edat cassolant pel carrer. Grupets de 4 o 5 amics picant cassoles, tots sols. Perquè sí. Per dignitat, o per il·lusió, o perquè o necessiten per desfogar moltes coses –moltes de les quals no tenen res a veure amb Espanya, però és igual. 

I un calfred se't presenta a l'esquena.

Perquè recordes com va començar tot: el Racó Català, el contactar amb Maulets per fer alguna cosa davant tanta violència contra el territori, les manis i okupacions de Bolonya, l'associació de veïns, la Federació d'Associacions de Veïns, el món associatiu i cultureta, les guerres internes dins el món mauli & co, la Directa, el començar a escriure, el municipalisme i el donar la cara, el periodisme. I entens que, fins i tot sense saber fins a quin punt et representen, el que mou als desconeguts que cassolegen és el mateix que et va moure a tu en aquell moment. Que malgrat tot, et seguix movent encara.

I prens una decisió.

Sense massa il·lu, potser, sense ser quelcom que defensaries a matar, sense estar-ne convençut en excés. Però la prens.

Perquè al final, la vida és això.

Prendre decisions.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Ajuntalletres i corredor de finques.

17/04/2013
Bona nit, Galdiri.
21/03/2013
Feia poc que havíem canviat de segle.
20/02/2013
No tenies clar si agafar tren o bus a la segona etapa del viatge, però amb només vint minutets de trajecte n’has tingut prou per a decidir-te.