Jump to navigation
Avui s'han volgut vestir amb la mateixa samarreta. La de tirants de cocodrils per damunt d'una altra de màniga llarga. Com tampoc han de sortir de casa, què importa si queda bé, està a la moda o és el seu estil? Els fa il·lusió i, en realitat, això és el que importa. Que comparteixin alegries, joguets, colors, contes i riures. Que creixi la complicitat entre ells i, tot i que es barallin cada dos per tres, es busquin constantment per confirmar que estan a prop un de l'altre.
Com a mare, me'ls miro i se m'emociona el cor. Estic convençuda que tants dies convivint les 24 hores del dia els unirà d'una manera especial. També es barallaran i es queixaran un de l'altre com mai abans (que si tal no em deixa això, que se l'altre m'ha pres el que jo volia,...), però el fet de trobar-se en aquesta situació excepcional, compartint tots i cadascun dels moments del dia, els brinda una impensable oportunitat de conèixer-se millor. Per als pares és esgotador, quan no és un és l'altre, però també tenen els seus moments de distracció mútua en què, com per art de màgia, desapareixen les diferències i les baralles, i juguen plàcidament plegats. Dura poc, però és preciós.
En fi, seguim amb la tercera setmana de confinament familiar i diràs que ens hi hem acabat acostumant prou bé (o almenys, això em sembla avui). Seguirem comptant dies! Ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.
