Jump to navigation
La veritat és que el fet de viure el confinament en companyia, tot i el caos que suposa a nivell familiar, ha estat tota una sort. Sí que tenir dos petits a casa amb els qui compartir les 24 hores dels 7 dies de la setmana és esgotador i et limita molt les activitats que segurament sense ells faries, em costa imaginar-me estar vivint aquesta situació en solitud. Solitud física, cal recalcar-ho, perquè a nivell social està clar que hem trobat les maneres i les vies de sentir-nos acompanyats en tots els moments que ho hem necessitat. Com comentava al principi d'aquest diari personal, quan tota aquesta "aventura" feia poc que havia començat, estem confinats però també connectats gràcies a les noves tecnologies i això també ha estat una gran sort.
Si més no, aquesta tarda a la terrassa de casa, mentre veia els meus tres companys de confinament familiar mirant el carrer i comentant tot el que passava pel davant (cotxes, gats, ocells, persones passejant, núvols de pluja o ambulàncies) m'he sentit molt afortunada de tenir-los. Perquè ara que ja ens hem acostumat a aquesta situació, per bé o per mal, fan que els dies estiguin plens de moments (de tot tipus, també s'ha de dir: des de moments tranquils, bonics i amb una complicitat genial fins a moments d'estrès, nervis i crits). Però al cap i a la fi, moments compartits que, com en alguna ocasió també he comentat, ens estan unint més que mai. Ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.
