
70/75: Amb ulls d'infant
Si no recordo malament, diria que avui ha estat la primera vegada que el fill gran m'ha dibuixat i que, a grans trets, m'hi he vist reflectida. Sense demanar-li, mentre teletreballava, m'ha agafat l'agenda i ha començat a dibuixar línies i cercles que, evidentment, en un principi no tenien forma ni sentit. Quan ha acabat, l'explicació sobre què era allò - o sigui jo, envoltada de cors - m'ha emocionat. He aprofitat la inspiració artística del moment per demanar-li que agafés un full més gran i ens dibuixés a tots els membres de la família, amb més colors i detalls, que així me'l guardaria i, segurament, el penjaria per alguna paret. No ha tardat en posar-s'hi i el resultat - al cap d'uns 10 minuts, tampoc creieu que s'hi ha estat més estona -, ha estat el que encapçala aquest post.
La veritat és que la realitat vista pels ulls d'un infant és ben diferent a la dels d'un adult. Com han viscut aquest confinament i com s'han adaptat a les circumstàncies ha estat extraordinari i, d'alguna manera, ens han ensenyat que, a la vida, no pots fer grans plans, sinó adaptar-te a tot allò que t'arriba. Aquesta tarda precisament llegia un conte amb els petits que parlava d'això: quan menys busques una cosa és quan justament la trobes. I és que la vida és canviant, constant, avança sense parar i sense miraments, i nosaltres, al cap i a la fi, el que hem de fer és adaptar-nos al que ens ofereix cada dia. De la millor manera possible, amb la mirada més honesta i optimista que puguem. Com els infants, els nostres petits herois. Ànims, famílies!
- 1 of 16
- següent ›
- Inicieu sessió o registreu-vos per a enviar comentaris