Jump to navigation
No saps com, de cop, les constel·lacions s'alineen i els dos s'entretenen fent alguna cosa en silenci, sense crits, concentrats. Un fent per primera vegada un puzzle 'dels grans' i l'altre pintant el quadern de dibuixos. Sense demanar-te ajuda, enfocats en allò que tenen entre les mans. I tu te'ls quedes mirant i penses 'és real este moment?'. Perquè gairebé no et pots creure que sigui veritat, acostumada als canvis de joguina constants, a les baralles perquè un li ha pres el que tenia l'altre, als cops i als crits que et provoquen mal de cap i estat de nervis cada final de dia.
Però avui, durant una bona estona, com per art de màgia, ha passat (i ho he pogut immortalitzar amb el mòbil!). Desubicada, sense dir res, m'he quedat allí parada, com si no hi fos, observant l'entreteniment i la calma com es barrejaven. Quan han acabat, tot ha tornat a la normalitat, no ens enganyem, però almenys, he pogut ser testimoni d'un moment preciós que espero es repeteixi, d'ara en endavant, molts més cops. Ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.
