La mare perfecta

Sempre has pensat (o t'han fet creure) que la mare perfecta és aquella que, després d'un bon embaràs - sense marejos, vòmits ni mals de peus -, recupera la forma de la nit al dia. Ni una estria, tot a lloc i ni un quilo de més. I sense cap tipus de depressió post-part, evidentment! Encarant la maternitat com si fos un paradís a la terra: dormint bé, jugant amb el bebè tot el dia, passejant, disfrutant de tots i cadascun del moments compartits amb el nounat... Vivint cada dia amb alegria, sense perdre els nervis ni la paciència, i sense cap necessitat de desconnectar - encara que siguin 10 minuts! - de la teua nova vida. És tan meravellós ser mare! Un somni fet realitat, la felicitat en estat pur, lo millor que t'ha passat a la vida. 

Quan ho vius en primera persona, però, veus que la realitat és bastant diferent (per no dir MOLT diferent). El teu cos ja no és lo que era (ni ho tornarà a ser mai més) - cosa que costa d'assumir -; el teu dia a dia ha canviat totalment per girar al voltant de la nova persona que has portat al món - que et fa molt feliç, però a qui li demanaries una mica de temps per a tu de quan en quan-; la paciència l'exercites com mai t'haguésses pogut imaginar - però això no assegura que no perdis els nervis de tant en tant-; i les nits ja no són per a descansar i els matins tranquils - per què s'han de despertar tan aviat i, sobretot, en cap de setmana??-.

La mare perfecta porta al dia l'agenda de l'escola, no es deixa mai res, sap cosir, treure les taques complicades i mai s'adorm. La mare perfecta està sempre guapa, amb un somriure als llavis, té uns fills que es porten sempre bé i no troba a faltar res de la seua anterior vida. 

Jo, com a mare, sóc gairebé tot lo contrari. Sóc feliç acompanyant els meus fills en el seu camí vital, però també necessito temps per a fer el meu camí. Per a sentir que no només sóc mare i continuo sent jo. Sé cosir lo bàsic, intento no oblidar-me de la bata, l'esmorzar ni el paper signat per a la sortida de l'escola, M'arreglo quan tinc temps i perdo la paciència més sovint del que m'agradaria. 

No sóc una mare perfecta com sempre m'havia imaginat que seria. Com sempre m'havien pintat que havia de ser. Sóc una mare real. Amb les seves virtuts i els seus defectes. Amb els seus moments d'eufòria per tenir uns fills que m'estimo amb bogeria, però també amb els seus dies d'estrés màxim en què l'únic que vols és marxar, beure't una cervesa ben fresca amb els amics i oblidar - encara que sigue per unes hores - de que ets mare. Així de simple, així de perfectament real.