Lo teu cos

Et mires a l'espill i, és la veritat, no t'agrada lo que veus. Los pits caiguts (més del que ja els tenies), les estries que no marxen (i que mai marxaran del tot) i la panxa, esta panxa flonja, amb poca gràcia, despenjada i que no sembla que vulgue (o pugue) tornar a lloc. És normal, et dius. Has passat dos embarassos, la teua pell s'ha estirat com mai ho havia fet abans i, clar, tornar a estar com estava abans segurament és impossible. O almenys, molt difícil. Suposo que no pots pretendre ser la que eres abans. Perquè, n'ets conscient, ja no ets la que eres abans. Ser mare t'ha canviat, físicament i psicològicament. Però hi ha moments en què tornar a sentir-te tu és lo que més necessitaries. 

Perquè t'agradaria vore't millor. T'agradaria acceptar-te més. Potser no ho has acabat de fer mai i ara, no ens enganyem, segurament és més complicat. Tens poc temps per a tu. Per a cuidar-te, per a pensar en què necessites, per a escoltar-te i buscar solucions al que no funciona dins teu. 

Has canviat. I tant que has canviat! Has donat vida (lo miracle més gran) a dos personetes que t'estimes més que a tu mateixa, però hi ha moments en què lo que més necessitaries és retrobar-te, sentir-te i, sobretot, acceptar-te. No és fàcil, però forma part del miracle.