Quan et diuen que en són dos

La veritat és que mai m'havia imaginat que tindria bessones. Mai de la vida! No entrava dins dels meus plans ni se'm passava pel cap la possibilitat que em pogués tocar a mi. Perquè, per molts antecedents genètics que hi puguin haver, tenir un embaràs múltiple és tota una loteria. I mira, a natros, sense esperar-nos-ho per res del món, ens va tocar. 

Com va ser el moment en què us ho van dir? Segurament és la pregunta que més ens han fet fins ara. Normal, jo també la faria. I és que aquell moment, tu estirada amb les cames obertes, mig a les fosques i intentant desxifrar aquella pantalla negra plena d'ombres que costa tant d'entendre; aquell moment, en què només esperes que et diguen que està tot bé; aquell moment - lo moment - en què et diuen 'en veig dos', tens la sensació que allò que està passant no és real. Et quedes en xoc, incrèdula, en blanc. Allò que t'està dient no va per tu, és una broma.  

Però tornes a intentar desxifrar aquella pantalla negra plena d'ombres que t'està ensenyant el metge per si pots entendre alguna cosa del que està passant, mentre mires la teua parella - dret, igual d'atònit que tu - i us feu un mig somriure ple de nervis i emoció a parts iguals. Dos. Dos criatures més. Si ja us va costar decidir-vos per un tercer, ara, de cop, en vénen dos més. Què fort. 

I sortiu de la consulta encara pensant que allò que us acaben de dir no pot ser veritat. Que potser no ho han vist bé. Dos. Mare meua, com ens ho farem.