Tot passa

Quantes vegades m'ho he dit a mi mateixa. Tot passa. Sobretot en aquelles nits de còlics inconsolables que t'exprimien l'energia i la paciència. Tot passa, em repetia a mi mateixa quan començaven, cada nit dels primers - i no tan primers - mesos de vida, los plors de les petites. Uns plors que no deixaven - ni a elles ni a natros - adormir-nos abans de les 3 de la matinada. Tot passa, pensava. I això em reconfortava. Perquè era veritat, cada nit, després de moltes passejades amunt i avall del passadís i molta son acumulada, los còlics acabaven passant i finalment, elles i natros, podíem dormir - encara que fossin un parell d'hores seguides. 

Tot passa, encara ara em recordo a mi mateixa cada nit d'interrupcions contínues per donar de pit a les bessones. Ara una, ara l'altra, ara una, ara l'altra. Amb aquella inèrcia natural de despertar-me sense sobresalts, enmig del silenci de la foscor, calmant les criatures i tornant a dormir - encara que siguen un parell d'hores seguides. Tot passa, i això em reconforta. 

Però tot passa per deixar enrera estos moments més durs i difícils, però tot passa també per deixar enrera los moments més bonics que - com los altres - tampoc tornaran. Les manetes que t'agafen lo dit mentre mamen, los somriures quan els dius tonteries, les mirades plenes de tendresa que busquen captar cada instant. La seua pell, la seua innocència, la seua màgia. 

Això també passa i només cal que mire els meus altres dos fills, que s'han fet grans de cop, per a ser-ne conscient. I quan hi penso, una barreja de nostàlgia i orgull m'envaeix lo cor. Perquè el temps no para i tot passa, ells creixen i aprenen de la vida. Amb tu al seu costat, que també canvies i t'adaptes a tot lo que es posa per davant. Tot passa. Lo bo i lo dolent. Exprimi'm lo present al màxim. Tot passa, la vida també.