Jump to navigation
Floreixen les margarides, surten les primeres maduixes, els rosers estan a punt d'esclatar... La primavera va fent camí, mentre nosaltres la veiem passar per la finestra. Quin remei, ens hem de quedar a casa, però fa tanta pena no poder-la estar disfrutant com ens agradaria. Això i tantes coses, clar. S'està fent llarg aquest confinament i els petits ho comencen a notar. El fill gran ja fa un parell de dies que em pregunta quan se n'anirà el coronavirus, que ja té ganes que li toqui l'aire i sortir de casa. Pobret, no sap que encara ens queden dies per davant.
La veritat és que, si al principi de tot, ens haguéssin dit que estaríem tant temps confinats, no sé si ens ho haguéssim cregut. O més ben dit, no sé si ens haguéssim vist capaços d'aguantar tant temps. Al final t'hi acostumes, clar, i vas fent i passen els dies i vas sumant setmanes. Però el temps ens crema a les mans i volem sortir, disfrutar dels dies de primavera, del solet i els arbres florits. Paciència i bons aliments, que diuen. Ens haurem d'esperar mirant-nos-ho per la finestra, però amb unes ganes boges (ara sí que sí) de sortir i viure. Ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.
