,
04/10/2014
Viatges i aigua

Allò que es troba a faltar

L’olor de terra mullada. Aquí molta aigua però poca pluja i encara menys terra perquè face olor després de ploure: esta màquina és tota de ferro.

La truita en pataca de ma mare (no n’han cuinat ni un sol dia). L’arròs bullit de ma padrina, meloset com només ella lo sap fer (en recepta de ma iaia). Lo meló de moro.

Les amigues. Que em face mal la panxa de tant de riure. Aquí mo’n riem sí, però no aquelles cleques certes i sanes esdevingudes perquè sí en companyia autèntica.

Lo riu. Lo Port. Lo Delta. Anar en la meua piragua, remar sola i en companyia, però remar. Respirar l’aire de muntanya, estar uns quants metres per sobre el nivell del mar. Els arbres.

Conduir la furgoneta verda, la meua caseta en rodes, sa camiona. Anar en vaixell és bonic però lo timó no el portes tu (i encara sort) i no tens la llibertat de navegar i d’atracar on vols perquè, encara que no es vegen, la mar té carreteres i els creuers les han de seguir.

Mons nebots: jugar-hi, xalar, acaçar-mos, contar-mos coses. Pujar pels garrofers, anar en bicicleta i fer-mos la millor cabana del món al canalet. Lo canalet…

Cantar amb Marina ‘És com un miracle’ mentre s’adorm per fer la migdiada. Passejar per la vora de l’Ebre amb Paula i Alba. Jugar a bàsquet amb Júlia i Toni. Lo bàsquet…

Anar a vore com Jordi torna a pujar al pòdium d’un campionat de natació com qui no vol la cosa. Assistir al festival de ballet de Maria i vore que és la més guapa de totes. En fi, tot lo relacionat en mons nebots, vaiga, així per abreviar.

La llet d’arròs i avellanes que compro a Biosfera, la botiga ecològica del carrer Cervantes de Tortosa. M’agrada només aquella.

Lo vi. Un garnatxa blanca de la Terra Alta o un negre del Montsant o del Priorat, però vi de veritat, per favor.

Lo riu. Ja l’havia dit? Pos hi torno. Lo riu: navegar-lo amb piragua i que l’espill de l’aigua me reflectisque el paisatge i no sàpigue on està l’horitzó. I una fluvioabraçada de vint segons o més amb la companyia que rema a la meua vora.

Lo pa en tomata i pernil salat. Com pot ser que una cosa tan senzilla com fregar tomates a una llesca de pa no sigue internacional? Lo pernil me penso que sí que saben lo que és però a natros, humil tripulació, no mo’n toca.

La revolució. Les plataformes socials, les manifestacions, pintar pancartes, redactar notes de premsa, portar una camiseta reivindicativa diferent cada dia, les reunions, les companyes i companys de lluita. Aquí dalt al barco podria muntar un sindicat (motius ja n’he trobat) però a perill de que em facen baixar al primer port. 

Un dia lliure, completament lliure, només un dia sense treballar i que el cap i la veu descansen. No és lo mateix tindre un dia lliure que tindre hores lliures dins d’un mateix dia. I això durant cinc mesos seguits. De diumenge a diumenge.

Dormir al meu llit. Fer-lo i desfer-lo, però el meu. Dormir ampla i que a l’aixecar-me no em toque, com aquí, lo cap al sostre (que és de ferro, clar) perquè al creuer m’ha tocat la llitera de dalt.

Lo meu país: Catalunya. Los paisatges amats de les terres veïnes habitats per persones estimades.

Parlar en català i si pot ser, la varietat tortosina. Soltar frases ebrenques i que te les entenguen. Aquí molt d’anglès, italià i francès, però la llengua de ma iaia la puc parlar poc: som cinc persones catalanoparlants a bord (dels 700 de tripulació). Això sí, una d’elles és d’Onda (Castelló) o sigue que parlem lo català molt paregut, encara que alguns a terra ferma encara s’entesten en dir lo contrari (los mateixos que ara volen eludir la presó darrere ulleres de sol)

Lo silenci. No sentir res. Al vaixell sempre hi ha una remor de fons: lo motor. I també altres remors xicotetes: parets que cruixen, ferros que tremolen, aparells que vibren. És impossible parar-te un moment i no sentir res perquè sempre se sent alguna cosa.

Per últim: la Llibertat, que faria que tot el que he dit fins ara no ho trobés a faltar però que també faria que no pugués estar vivint esta experiència. Paradoxes: Al cap i a la fi, la decisió de marxar ha estat presa també en llibertat, volguda i alhora forçada per tots aquells corruptes que ens han abocat a una crisi ferotge que els acabarà fagocitant a ells. Al temps.

__________________________________

Lo que se echa de menos

El olor de tierra mojada. Aquí mucho agua pero poca lluvia y menos aún tierra para que huela después de llover: esta máquin es toda de hierro.

La tortilla de patata de mi madre (no han cocinado ni un solo día). El arroz blanco hervido de mi madrina, meloso como solo ella lo sabe hacer (com la receta de mi abuela). La sandía.

Las amigas. Que me duela la barriga de tanto reirme. Aquí nos reímos, sí, per no esas carcajadas ciertas y sanas que aparecen porque sí en compañía auténtica.

El río. El Port. El Delta. Ir con mi piragua, remar sola y en compañía, pero remar. Respirar el aire de montaña, estar unos cuantos metros por encima del nivel el mar. Los árboles.

Conducir mi furgoneta verde, mi casita con ruedas,’ sa camiona’. Ir en barco es bonito pero el timón no lo llevas tú (y menos mal) y no tienes la libertad de navegar y atracar donde quieres porque, aunque no se vean, el mar tiene carreteras y los cruceros tienen que seguirlas.

Mis sobrinos: jugar con ellos,  contarnos cosas. Subir a los árboles, ir en bicicleta y hacernos la mejor cabaña del mundo en el huerto que fuera de mi abuelos: ‘ lo canalet’…

Cantar con Marina ‘És com un miracle’ mientras se va quedando dormida a la hora de la siesta. Pasear a orillas del río Ebro con Paula y Alba. Jugar a baloncesto con Júlia y Toni. El baloncesto…

Ir a ver como Jordi vuelve a subirse al pódium de algún campeonato de natación como quien no quiere la cosa. Asistir al festival de ballet de María y ver que es la más guapa de todas. En fin, todo lo relacionado con mis sobrinos, vaya, así para abreviar.

La leche de arroz y avellanas que compro en Biosfera, la tienda ecológica de la calle Cervantes de Tortosa. Solo me gusta esa.

El vino. Una garnacha blanca de la Terra Alta o un tinto del Montsant o el Priorat, pero vino de verdad, por favor.

El río. ¿Ya lo había dicho? Pues otra vez. El río: navegarlo con la piragua y que el espejo del agua me refleje el paisaje y no sepa dónde está el horizonte. Y un fluvioabrazo de veinte segundos o más con la compañía que rema a mi lado.

El pan con tomate y jamón serrano. ¿Cómo puede ser que una cosa tan sencilla como untar tomates a una rebanada de pan on sea algo internacional? El jamón serrano creo que sí saben lo que es per a nosotros, humilde tripulación, no nos toca.

La revolución. Las plataformas sociales,  las manifestaciones, pintar pancartas, redactar notas de prensa, llevar una camiseta reivindicativa diferente cada día, las reuniones, los compañeros y compañeras de lucha. Aquí en el barco podría montar un sindicato (motivos ya he encontrado) pero tal vez me desembarcaran en el primer puerto.

Un día libre, completamente libre, solo un día sin trabajar y que la cabeza y la voz descansen. No es lo mismo tener un día libre que tener horas libres dentro de un mismo día. Y eso durante cinco meses seguidos. De domingo a domingo.

Dormir en mi cama. Hacerla y deshacerla, pero la mía. Dormir ancha y que al levantarme no me toque, como aquí, la cabeza en el techo (que es de hierro, claro) porque en este crucero me ha tocado la litera de arriba.

Mi país: Cataluña. Los paisajes de las amadas tierras vecinas habitados por personas queridas.

Hablar en catalán y si puede ser, la variedad tortosina. Soltar frases del Ebro y que te las entiendan. Aquí mucho inglés, italiano y francés, pero la lengua de mi abuela la puedo hablar poco: somos cinco personas catalanohablantes a bordo ( de los 700 de tripulación). Eso sí, una de ellas es de Onda (Castellón) o sea que hablamos el catalán muy parecido, aunque algunos en tierra firme se entesten aún en decir lo contrario (los mismos que ahora quieren eludir la cárcel detrás de unas gafas de sol).

El silencio. No oir nada. En el barco siempre hay un rumor de fondo: el motor. Y también otros pequeños rumores: paredes que crujen, hierros que tiemblan, aparatos que vibran. Es imposible pararte un momento y no oir absolutamente nada porque siempre se oye algo.

Por último: la Libertad, que haría que todo lo dicho hasta ahora no lo echara de menos pero que también haría que no pudiese estar viviendo esta experiencia. Paradojas. Al fin y al cabo, la decisión de marcharme fue tomada también en libertad, querida y a la vez forzada por todos esos corruptos que nos han mandado a una crisi feroz que los acabará fagocitando a ellos. Al tiempo.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

13/10/2013
Montse. Ma mare. 68 anys. Modista i mestressa de casa. Creient. Catòlica. Mare de cinc fills. Conservadora que evoluciona. Mercedes. Ma padrina (sa germana), en té 83. Modista jubilada. Va a missa cada dia. Soltera. Clàssica i oberta de mires.
03/10/2013
Quan lo PP (aleshores amb lo suport del CiU) va aprovar per llei lo transvasament de l’Ebre dins del Pla Hidrològic Nacional (parlem dels anys 2000-2004) resulta que tot haguessen sigut beneficis per al Delta i el tram final del riu.
20/05/2013
Tinc un amic de les Terres de l’Ebre que fa un temps va decidir anar a fer les europes. Fa un any que no sé res d’ell. Decidixo picar-li mentre conduixo cap a Andalusia.
09/05/2013
Sóc qui sóc i com sóc perquè el meu arbre ha anat creixent amb jardiners i pagesos que l’han cuidat. Sí, també ficant puntals quan se’m podia torçar alguna rama. Agraïxo l’educació rebuda a les escoles i instituts on he anat.
22/01/2013
Com se pot volar si tens les arrels tan ben agafades en terra? Qui és que s'atrevix a definir la paraula 'estrany'? què és 'normal' i què no? Més important que insistir és tindre clar l'objectiu de la insistència. La resta arriba sol. Caminar.