Un cementeri ple de vida

22/01/2013

Com se pot volar si tens les arrels tan ben agafades en terra? Qui és que s'atrevix a definir la paraula 'estrany'? què és 'normal' i què no? Més important que insistir és tindre clar l'objectiu de la insistència. La resta arriba sol. Caminar. Persistir. Lo ballarí i coreògraf tortosí Roberto Oliván ha fet seua esta filosofia. Se'n va anar per tornar. Prop de quaranta països l'han vist ballar. Ha tornat per quedar-se i alhora seguir anant-se'n sense dixar de retornar després. Aprendre i transmetre l'aprés. Beure i desbeure. Anar i vindre però sempre amb unes arrels: l'Ebre. Un cercle virtuós. Un bucle d'art.

'Cementeri d'estranys' ('A place to bury strangers') s'ha estrenat al Mercat de les Flors davant d'un públic que veu l'escenari a peu de mosaic. Un tatami que permet l'espectador situar-se al llarg dels quatre costats de la figura. Sentir la respiració dels ballarins. Vore com les gotes de suor els hi fugen dels cabells quan giren sobre sí mateixos. Un circ amb la pista central quadrada. Un cementeri ple de ganes, de ràbia, de constància. Un cementeri ple de vida. Cinc ballarins: Spela Vodeb, Sol Vázquez, Felipe Salazar, Roberto Olivan i Matías Marré. Els moments amb tots alhora a escena són màgics. Pugen. Baixen. Volen. Cauen. Dibuixen figures impossibles, totes amb sentit. Corren. Caminen. Es creuen dibuixant diagonals i cercles, utilitzen el cos de rampa. Apareixen i desapareixen. S'espentegen. S'arrosseguen per terra, s'enfilen a catifes (voladores). Giren agarrats a un cèrcol. La circumferència perfecta del cercle virtuós. S'abracen (memorables abraçades a l'aire). Volen parlar i no poden. Llavors corren. O es fiquen darrere d'una cortina i no els veus. O només en veus a un: cadascú viu a la seua manera, tantes realitats com persones. Tantes veritats com impulsos. A estones semblen bojos. D'altres ho tenen tot claríssim (com si no es podés estar boig i tindre les coses clares). Ara criden i l'eco se't fica al cervell i et diu: lluita pel que vols! Ara la música, que t'embolcalla. A estones el silenci. I els sents respirar, amuntegats a terra. Intentant fugir del cementeri, fugir de la realitat que els ha dit que són estranys, però no ho són. Estan ben bojos. Per sort.

L'exigència física és tan alta com la voluntat indestructible de complir el teu somni. Sí, en singular. Perquè de somni només n'hi ha un, com de gran amor (he dit gran). La resta són branques d'una mateix arbre: la soca és la mare, els aglutina a tots. Segurament una olivera. Potser fins i tot mil·lenària. Una soca ben arrelada, per poder volar millor. Ja ho diu Alícia al País de les Meravelles: 'És impossible només si creus que ho és'. I ells, tots cinc ballarins, tossuts, es deixen caure per la lloriguera i un conill els rep amb un barret de copa a les mans. Tenien raó. I s'eleven per damunt dels nostres caps. Són lliures.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.