Jump to navigation
Ahir al migdia ma neboda Marina de tres anys i jo mos vam gitar juntetes al seu llit una estona. Sempre que pot demana la meua companyia per fer la migdiada i no em reclama cap conte per adormir-se, no. Vol que li cante, que per a alguna cosa ha de servir tindre una tia cantant. “Aquella cançó del riu, tia Montse”, em diu amb la seua veueta i mirada persuasives. I jo començo entonant les frases i ella les acaba amb bon sentit musical: Aquell riu ample i feliç, amb tarongers florits…
Paula, una altra neboda d’edat similar, cada vegada que creua l’Ebre per alguns dels ponts de Tortosa, ja sigue a peu o en cotxe, a qui sigue que l’acompanya en aquell moment li diu: “Mira! lo riu ample i feliç de la tia Montse”. En la seua santa innocència es pensa que el riu és meu perquè coneix lo meu repertori i em sent cantar-li molt sovint. I més amunt la terra roja i dura…
Marina no sap que estes paraules magistrals són de Gerard Vergés, Paula no sap qui és este home savi i les dos desconeixen que sa tia i ell són molt bons amics. Però se saben els versos de memòria i els reciten convençudes de que deuen ser importants. Comencen a estimar la terra gràcies a l’art d’un dels grans que ha decidit que se n’anava la Diada de Sant Jordi: tu sempre en tot, Gerard. Sí xiquet, per la porta gran, lo 23 d’abril com Shakespeare, Cervantes o Pla. No et mereixes menys. Ara podràs vore des de primera fila lo Paisatge groc de la teua estimada Tortosa, aquella que s'ha fet per ser vista a la posta de Sol. Records a Moncada, Bladé i Arbó, no xalareu poc ara junts per allà dalt lo pòquer d'ebrencs. Ah! i besets a Gabo, que vaja Sant Jordi mos heu donat.
Ahir al vespre, cap al tardet, vaig picar a casa seua per desitjar-li feliç Dia del Llibre, ell que és escriptor, i per a vore quan quedàvem per tindre una d’aquelles tantes trobades nostres, però ja no es va poder posar al telèfon. On aniran totes les converses pendents? Se pot saber a casa de qui aniré jo ara a fer el cafè per arreglar el món? Només se m’acuden dos o tres noms amics i estimats: Manolo Pérez Bonfill, Jesús Massip, Zoraida Burgos. Una generació de savis a cavall de dos segles amb qui cada conversa es convertix en una classe magistral. Resistiu, per favor.
Res comparable a cantar els seus versos amb ell a la primera fila del públic, sempre humil i cabilós, amb una americana i pantalons marronosos que li solien anar grans de tant prim com estava i mig ruboritzat com si allò no anés amb ell. Pocs somriures tan sans com els despresos dels seus comentaris irònics al jardí de casa seua, El jardí de les Delícies. Amb aquell filet de veu acompanyat de la característica ronquera armoniosa, certa i tendra: “Cada vegada t’assembles més a Quico el Célio” li deia jo fotedora i ell me mirava condescendent rient-se’n per damunt les ulleres de vista. I una altra calada al Ducados. I un altre debat sobre l’humà i lo diví. Un altre llibre per comentar. I aquelles mans curtides i els dits allargassats i secs repassant les seues pàgines. I de repent: “i com vas de noviets?” preguntava punyetero “quan lo trobes me l’has de presentar i et diré si et convé o no”, sentenciava com si fos un iaio adoptiu preocupat per qui ha de quedar-se amb la pubilla de la casa.
S’indignava amb els constants atacs a les Terres de l’Ebre i amb la falta de compromís de la gent: “Som uns desmemoriats” em repetia en funció del resultat de les eleccions de torn. També era implacable amb la llengua i la defensa de les formes pròpies del nostre parlar i al 2007 em contava que hi ha un excés d'estandarització: "Fa poc un amic em deia que estava content perquè avui dia els xiquets aprenen un català molt correcte a l'escola i em deia que el seu nét, mentre ell mirava un partit de futbol, li va dir "avi, com gaudeixes". Jo li vaig dir al meu amic que si mon nét m'arriba a dir això, l'adreço ràpid. Lo xiquet ha de dir "iaio, com xales".
I ara penso allò de Recordo tantes coses. I m’adono que dins el cos tinc més records que vísceres. De cop comprenc que l’home és la memòria. Una memòria que em porta a aquell dia del 2001, éssent jo portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, quan me va telefonar a les tantes de la nit tot enfadat per dir-me: “Heu de fer alguna cosa! Demà venen los eurodiputats a Tortosa per vore de primera mà la problemàtica del transvasament i estos poca-vergonyes han obert comportes i ara hi ha riuada!”. O aquell matí a casa seua fa uns tres anys quan vam quedar amb Vicent Pellicer per fer una sessió de fotos amb ell i Jesús Massip per al llibret del meu tercer disc, GEMINIS. En un dels moments jo estava al mig dels dos, sota una palmera del seu jardí i de repent diu: “Veigues tu, pareixem la geganta i els nanos, com hem acabat”. A la foto vam sortir, evidentment, rient de valent i jo em vaig tindre que acotxar. O la tarda que es va presentar oficialment este disc que els homenatja a ells i la revista homònima que van fundar als anys cinquanta. Era la fira literària de l’EMD de Jesús, abril de 2011, i de repent, una mica abans de l’actuació se veu arribar un nissan micra blanc a bastanta velocitat. Fa una maniobra i aparca al davant mateix d’on era el meu concert i baixen ell i Jesús Massip agarradets del braç i s’asseuen a primera fila. A l’acabar el concert van vindre a darrere l’escenari, no sé qui dels dos me rodejava més fort l'esquena amb el braç, i me diu Massip: “Gràcies Montse, mos has ressuscitat!” a lo que Gerard va rematar: “Home, que encara no mos hem mort!”. Ara sí amic, t'enyoraré...
Gerard, t’he fet cançons, articles, entrevistes, reportatges, però sobretot, sobretot, t’he fet abraçades. Amb això em quedo. Demà quan Marina me demane que li cante aquella cançó del riu no sé si podré…
Nota del dia següent: Finalment Marina i jo vam poder. https://soundcloud.com/montsecastella/ma-neboda-marina-recorda-gerard-verges
Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.
