Habitual no és normal i cessar no és destituir

Este migdia, veient en directe la roda de premsa del portaveu de la Fiscalia belga, Gilles Dejemeppe, m’ha donat la sensació de que estem tots una mica, ni que sigue només una mica, sota el Síndrome d’Estocolm. Quin oasi sentir-lo parlant amb aquella educació, respecte i sentit d'estat i de la justícia. O sigue, lo normal (igualet que Maza). Trobar-ho insòlit m’ha fet vore que mos estem acostumant a que l’excepció siga norma: la judicialització de la política i la politització de la gran majoria de la premsa espanyola.

Hem rebut tants cops en el darrer mes i mig que sense haver-mos recuperat d’un ja tornem a tindre’n un altre de més fort. Això fa que la barbaritat que va ser l’1 d’octubre i el seu record quede ara en un estrany segon pla perquè tindre a 10 presos polítics entre reixes mos pren tot lo temps i mos ocupa tota la tristesa. Qüestió de prioritats. Los hem de traure d’allí com sigue. Sense passar un dol n’arriba un altre i correm lo perill que la repressió immediatament anterior quede com a menor.

Des del 20 de setembre, amb la detenció d’una dotzena de càrrecs de Govern i l’empresonament de tres d’ells durant dos dies, l’ocupació d’institucions catalanes i la intervenció dels comptes de la Generalitat (que encara dura, no ho oblidem), i fins avui hem anat d’agressió en agressió. La brutalitat de la Policia Nacional i la Guardia Civil amb lo referèndum (sí, sí, re-fe-rèn-dum) de l’1 d’octubre, l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, l’aprovació de l’article 155, les querelles contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els membres sobiranistes de la mesa (que si marxésseu a Brussel·les tampoc no passaria res), lo cessament del Major Trapero i ara l’empresonament del vicepresident Junqueras i 7 consellers del govern legítim. Lo 27S del 2015 vam votar democràticament i van sortir 72 diputats independentistes. Són los nostres representants. Han empresonat los nostres vots i quan alguns, parlant amb simetria, diuen que 'això s'hauria pogut evitar' i ho lamenten dient ‘quin desastre’, obliden que ells avui dormen al seu llit i amb la seua família.

No normalitzem la repressió, la manipulació del relat, del llenguatge, rebel·lem-nos davant de la injustícia i no mos canséssem de repetir i recordar que no, que això no és ‘normal’ per molt que últimament sigue habitual. Que no, que no tenim exconsellers o expresident sinó un govern legítim actuant amb la màxima dignitat possible per salvaguardar la institució que és la Generalitat de Catalunya. Intentem entre tots (mitjans de comunicació públics catalans inclosos) usar les paraules justes: consellers/eres i President de la Generalitat. Aquí l’únic exconseller és Santi Vila i l’unic ja no honorable és Jordi Pujol. (Vila diu que va passar una nit a la presó per 'solidaritat amb els seus companys de govern'. No, Santi, no. Ni són companys teus ni tu estàs ja al govern). Podem dir o escriure, per exemple, ‘els consellers de la Generalitat, destituïts segons l’Estat’. Sí, és més llarg però més fidel a la realitat. A més, com em fèia vore la corresponsal de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) a les Terres de l’Ebre, Anna Mayor, destituir és desposseir d'un càrrec i cessar és dimitir d’un càrrec. Per tant només la persona que té el càrrec pot decidir cessar. O sigue que de ‘consellers cessats’ res de res. En tot cas, consellers legítims que l’Estat diu que ha destituït.

Un Estat que actua així: primer llanço una bomba fètida i després em queixo de que la sala fa pudor i apareixo com lo salvador que hi posarà remei i ho perfumarà tot. Jo genero la violència i quan dixo d’agredir-te me penjo la medalla d’haver tornat la situació a la normalitat. Jo et robo i quan et torno allò que t’havia pres quedo com un magnànim, no com un lladre. De normalitat ja n’hi havia, qui l’ha alterada és l’agressor. Qui genera els únics disturbis són, precisament, els antidisturbis o els feixistes d’extremadreta que, tot i no ser majoria, apareixen només en les concentracions unionistes. L’Estat ha arribat a extrems impensables i ara, sense voler ser alarmista, crec que res és descartable: la il·legalització de partits, la prohibició de programes o una possible manipulació de les eleccions del 21D. L’Estat espanyol ha de passar a dir-se Estat d’excepció i Espanya no sobreviurà als seus vòmits. Estiguem alerta i mentrestant natros preparem-nos per anar a votar en massa lo 21D i com que parlem de dir les coses pel seu nom, aquells comicis ja els podríem començar a considerar allò que realment són: lo referèndum pactat més que no pas unes eleccions autonòmiques. Lo món no només mos estarà mirant sinó que crec que des d'Europa han estat al darrere d'esta convocatòria i, en tot cas, ara qui internacionalitza la crisi suposadament interna és lo mateix Estat espanyol cursant ordre europea de detenció.