,
14/08/2014
Viatges i aigua
Lluna plena d'agost des de la coberta 6 del creuer, en algun punt del Mediterrani entre Marsella i Mallorca

La Revolució Sideral selenita

Per què des del 1972, amb l’Apol.lo 17, cap missió tripulada no ha tornat a la Lluna? Com és que –aparentment- ha dixat de ser interessant per als científics? S’hi envien algunes naus d’exploració i sondes per passejar-hi que ens han dut a la Terra roques lunars i pols còsmica i ens han descobert que hi ha aigua (no mos encantéssem que qualsevol dia a una ment lúcida se li acudix fer-ne un transvasament intergal·làctic) però cap ésser humà no hi ha tornat a posar els peus des que Amstrong -i les posteriors expedicions- fa més de 40 anys, plasmés la seua petjada al sòl lunar. Clar que 384.000 km no es poden recórrer així com així, ja ho entenc, però malgrat això sembla que l’interès dels experts per visitar-la de nou és inversament proporcional a l’interès que desperta entre la resta dels humans que la veem a simple vista o ens hi apropem amb un telescopi similar al que li va permetre a Galileu vore-la per primera vegada allà pel 1609. I és que gairebé tothom amb qui he parlat darrerament té una fotografia feta de l’última lluna plena d’este agost que ja descompta els dies d’estiu. Cadascú des del lloc on era en aquell moment. Ciutats, països, nacions, mars diferents, però en aixecar el cap tots hem vist lo mateix satèl·lit que descriu la mateixa el·líptica. I així cada dia, cada mes de tots els anys del món i de la Història, adés i ara generacions i generacions que ens han precedit i les que ens sobreviuran. Los romans i els grecs també aixecaven la vista i veien la mateixa cara que natros. Del seu idioma té l’origen lo nom: Lluna ve del llatí i vol dir lluminós, que brilla, i selenita és lo gentilici dels seus suposats habitants, si els hi hagués, i ve del grec, de la deessa Selene.

Este mateix satèl·lit també ha sigut vist pels centenars i centenars d’immigrants que aquests últims dies s’han enramat a la valla de Melilla. Ells potser inclús la veien de més a prop, éssent que estaven a sis metres d’altura, la debien poder tocar amb los dits i tot si estiraven lo braç. Selenites per un instant. Petits prínceps negres. Una allau de persones que vol entrar a treballar a un estat amb una de les taxes d’atur més altes del món. Més de 10 hores s’hi han estat encimbellats, cansats, esgotats, suportant temperatures d’infern quan la lluna s’amagava. Perquè sí, la Lluna s’amaga i va donant voltes: Revolució Sideral és l’interval de temps que li costa a la Lluna tornar a tindre una posició anàloga amb respecte a les estrelles i és de 27 dies, 7 hores i 43 minuts. La Revolució Sinòdica, en canvi, és lo temps que el nostre satèl·lit invertix en tornar a tindre la mateixa posició respecte el Sol i la Terra i la seua duració és de 29 dies, 12 hores i 44 minuts. Estos dos dies de diferència són perquè en este lapse la Terra ha girat també entorn al Sol.

La Lluna i els seus cicles orbitals, que és capaç de moure oceans i generar marees, d’influir en lo nostre estat d’ànim i de marcar l’agenda del pagès, resulta que també és capaç de fer revolucions quasi sense adonar-se’n, simplement girant i orbitant per l’espai. Tal vegada seria bo tornar-hi a posar els peus per a vore si als humans se’ns enganxa este esperit revolucionari selenita i ens ajuda a fer més suportable tanta misèria. A més, sembla ser que la Lluna va frenant la rotació terrestre a la vegada que s’allunya de la Terra uns quatre centímetres a l’any. Cal, per tant, afanyar-mos perquè qualsevol dia lo nostre estimat Planeta Blau s’atura del tot fruit d’este fregament que el frena: potser llavors seria el moment ideal per fer efectiva aquella frase de ‘que pare el món que jo baixo’, tot i que a alguns ja els estem fent baixar en moviment. Són llast prescindible. I cal també afanyar-mos perquè si la Lluna es va allunyant a poc a poc potser hi haurà un dia que dixarem de vore-la i ja no podrem anar-hi a buscar l’estrella de la Revolució Sideral que ens manca als terrícoles. 

__________________________________

(el mismo texto traducido al castellano)

 

La Revolución Sideral selenita

¿Por qué desde 1972, con el Apolo 17, ninguna misión tripulada ha vuelto a la Luna? ¿Cómo debe ser que –aparentemente- ha dejado de interesar a los científicos? Se envían algunas naves de exploración y sondas para pasearla que nos han traído a la Tierra rocas lunares y polvo cósmico y nos han descubierto que hay agua (no nos despistemos que cualquier día a una mente pensante se le ocurre hacer un trasvase intergaláctico) pero ningún ser humano ha vuelto a poner los pies ahí desde que Amstrong –y las posteriores expediciones- hace más de 40 años, plasmara su huella en el suelo lunar. Claro que 384.000 km no se pueden recorrer así como así, ya lo entiendo, pero a pesar de ello parece que el interés de los expertos por visitarla de nuevo es inversamente proporcional al interés que despierta entre el resto de los humanos que la vemos a simple vista o que nos acercamos a ella con un telescopio similar al que le permitió a Galileo avistarla por primera vez allá por el 1609. Y es que casi todo el mundo con quien he hablado últimamente ha hecho una fotografía a la recién luna llena de este agosto que ya descuenta días de verano. Cada uno desde el lugar donde se encontraba en aquel momento. Ciudades, países, naciones, mares distintos, pero al levantar la cabeza todos hemos visto el mismo satélite que describe la misma elíptica. Y así cada día, cada mes de todos los años del mundo y de la Historia, entonces y ahora generaciones y generaciones que nos precedieron y las que nos sobrevivirán. Los romanos y los griegos también levantaban la vista y veían la misma cara que nosotros. De su idioma tiene el origen el nombre: Luna viene del latín y significa luminoso, que brilla, y selenita es el gentilicio de sus supuestos habitantes, si los hubiera, y viene del griego, de la diosa Selene.

Este mismo satélite también fue visto por centenares y centenares de immigrantes que estos últimos días se han subido a la valla de Melilla. Ellos aún la verían de más cerca, siendo que estaban a seis metros de altura, incluso la debían poder tocar con los dedos si estiraban el brazo. Selenitas por un instante. Principitos negros. Una alud de personas que quiere entrar a trabajar a un estado con uno de los índices de paro más altos del mundo. Más de 10 horas estuvieron ahí encaramados, cansados, agotados, soportando temperaturas de infierno cuando la luna se escondía. Porque sí, la Luna se esconde y va dando vueltas: Revolución Sideral es el intervalo de tiempo que le cuesta a la Luna volver a tener una posición análoga con respecto a las estrellas y es de 27 días, 7 horas y 43 minutos. La Revolución Sinódica, en cambio, es el tiempo que nuestro satélite invierte en volver a tener la misma posición respecto al Sol y la Tierra y su duración es de 29 días, 12 horas y 44 minutos. Estos dos días de diferencia son porque en este lapso la Tierra ha girado también entorno al Sol.

 

La Luna y sus ciclos orbitales, que es capaz de mover océanos y generar mareas, de influir en nuestro estado de ánimo y de marcar la agenda del campesino, resulta que  también es capaz de hacer revoluciones casi sin darse cuenta, simplemente girando y orbitando por el espacio. Quizás sería bueno volver a poner los pies en ella para ver si a los humanos se nos pega algo de ese espíritu revolucionario selenita y nos ayuda a hacer más soportable tanta miseria. Además, parece ser que la Luna va frenando la rotación terrestre a la vez que se aleja de la Tierra unos cuatro centímetros por año. Hace falta, por tanto, darse prisa porque cualquier día nuestro querido Planeta Azul se para del todo fruto de este rozamiento que lo frena: tal vez entonces sería el momento ideal para hacer efectiva aquella frase de ‘que pare el mundo que yo me bajo’, aunque a algunos ya los estamos apeando en movimiento. Son lastre prescindible. Y será preciso también darnos prisa porque si la Luna se va alejando poco a poco a lo mejor habrá un día en que dejaremos de verla y ya no podremos ir en busca de la estrella de la Revolución Sideral que nos falta a los terrícolas. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

12/07/2014
Si bé és cert que els anys, amb la convivència i el compartir experiències que implica, forgen una amistat o una parella i en fan créixer l’estima a base de moments i confiança, cada vegada veig més clar, ho tinc empíricament comprovat, que l’amor
03/07/2014
Arribo a Sicília amb lo creuer on treballo, MSC Lírica: gairebé 700 persones de tripulació i 2.000 passatgers. L’entrada al port de Trapani és bella.
26/05/2014
Una amiga meua de la Terra Alta m’explicava fa pocs dies que sons pares, rondant los 80 anys, li van preguntar: - “Filla meua, a qui vols que votéssem?” La meua amiga es va quedar una mica perplexa.
23/12/2013
Què és la Batalla de l’Ebre, tia Montse? pregunta ma neboda Júlia. I qui és Paco Ibáñez? vol saber mon nebot Jordi. Tenen 12 i 13 anys i són víctimes involuntàries de l’oblit imposat per aquells que han escrit la història a la seua conveniència.
18/12/2013
Encara no tenia els 6 anys complits.
09/12/2013
- Ets una dona culmenera (li diu el periodista)