Jump to navigation
S’apaga la llum. S’escolta el silenci de l’habitació. Palau de la Música. València. No era 9 d’octubre, però hi faltava poc: al calendari i al cor. Per fi algú ens oferix un altre angle de la realitat. En temps convulsos, de crisis que són estafes, batalles dialectals i guerres polítiques, és si més no simptomàtic que la persona en qüestió es digue Pau. La terra ja no és plana, encara que ho digue Canal 9 (per cert, igual de plana que la notícia que la televisió autonòmica va oferir del seu concert). I no, no podran fer-nos callar. Els individus convencionals ja mostren les dents. La revolució invisible comença a vore’s. La #primaveravalenciana s’estira fins la tardor. Un canvi climàtic esperançador (este sí). Cauen fulles i dictadors camuflats. La veritat comença a exhumar-se. Lo ciment de les platges comença a clivellar-se (sí que hi havia arena sota les llambordes!). L’orquestra Simfònica del Coral Romput, amb Laura Navarro i Francesc Gamon al capdanvat, comença a fer caure les muralles de Jericó. La Muixeranga sona des de Berlín fins a Jerusalem. I sona en valencià sense necessitat de traduccions simultànies, també a través de la veu d’amics intergeneracionals que reciten Vicent Andrés Estellés amb síl·labes de vidre. Núria Cadenes, Miquel Gil, Feliu Ventura, Cesk Freixas. I Ovidi en el record, traient a passejar altre cop la fera ferotge.
Ho reconec, jo també tinc una mania inconfessable: m’agrada Pau Alabajos, un home que lluita perquè dixem de ser hereus irresponsables i curts de mires. Esta bestiola de Déu, nascuda a Torrent, que viaja sense equipatge, que aprofita les cendres d’un volcà per fer cançons que, com una lletania, entren en erupció als nassos de la Línia 1. Que li canta a una amable, trista i petita pàtria. Jo també sóc utòpica, idealista i ingenua, si ser-ho vol dir tindre la consciència tranquil·la perquè fem tot el possible per tal de canviar el món. Este món que mira de reüll i indiferència aquella altra part del planeta que viu a les clavegueres del segle XXI. Este hemisferi nord que l’únic mèrit que té és haver nascut una mica menys al sud. València va començar a obrir els ulls amb els alumnes de l’Institut Lluís Vives. Ara ja està desperta i, esta vegada, no vol escoltar cap cançó de bressol més. També es pot somiar despert. I sí, guardo l’entrada del concert com si fos un amulet, per si mai faig inventari.
Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.