Patrimoni de la Hidrosfera

Lo diumenge 4 d’agost al matí estava a Amposta a la concentració contra el nou Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre, quan una periodista de la productora de Tele 5 i Cuatro me fica el micro davant de mi i, molt amable, em diu que li explique per què mos estàvem mobilitzant. L’argument dels ‘ous’ ja estava agafat per un ministre, per tant vaig intentar resumir la meua resposta en 20 segons i a l’acabar una senyora de Sant Jaume d'Enveja que havia estat al meu costat durant l’entrevista me diu: ‘Fill meu! t’has dixat allò del Patrimoni de la Hidrosfera!’. Vaig interpretar que es referia a la declaració de Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre. Molt autèntica, la dona, malgrat l’error semàntic. Igualment, la hidrosfera és lo sistema vital de l’aigua que inclou oceans, mars, rius, llacs, gel, neu. H2O en definitiva, que era pel que estàvem allí manifestant-mos amb l’ONG ecologista WWF. 

Al moll veïa cares estimades, algunes més arrugades. Ha passat lo temps: vaig ser portaveu de la PDE dels 25 anys fins als quasi 30 i n'han passat dotze des d'aquells inicis. Cares amigues. Cares conegudes. Cares i prou. Abraçades sinceres. Mirades receloses. ‘A tornar-hi!’ se sentia. Enyorança pels que ja no hi són de quan la lluita de l’any 2000 (Barreno, Ismael, Carles, Cinta…) i xiquetes i xiquets que llavors no havien ni nascut. Quantes generacions unides! Bonic, sí, però a vore quan mos dixen tranquils i els fills de mons nebots poden jubilar la pancarta i el megàfon. (Per cert, hi vaig trobar a faltar algun càrrec de CiU, ara que el Govern de la Generalitat sembla que haja aprés la lliçó, sisquera pel que fa al cabal ecològic. Vorem...)

Hi havia companys i saludats. Il·lusió pel retrobament. Silencis indicadors. Gent de diverses poblacions del territori, poblacions –massa sovint- oblidades o menystingudes pel territori mateix. Salutacions emotives i esquivaments volgudament buscats. Hi ha algunes persones que sé que no es pendrien mai ni un cafè amb mi. Probablement jo tampoc amb elles, però estàvem juntes amb la samarreta blava del nus defensant lo mateix riu. Cadascú és com és. Tots debem tindre un copet de ratera. Les ferides de l’última batalla ja s’han (quasi) curat i les cicatrius no només indiquen allà on no volem tornar, sinó també que es va guanyar. I tot i la victòria, hi ha cicatrius que algunes pells no han suportat igual de bé. La guerra va ser dura. Són cares que vaig trobar a faltar i de les que en respecto l'absència. La manera de vehicular la dignitat i supervivència de cadascú és molt personal. I amb estos sí que me n'aniria a fer un cafè. I llarg. Patrimoni humà.

Lo dia que caigue bé a tothom, me preocuparé. La maduresa no és només una amistat duradera, també és saber que hi ha amics que no ho són tant. I la vida continua. Lo riu passa, la barca queda. L’Ebre seguix fluint i, amb més o menys cicatrius, hem de tornar a unir-mos per salvar-lo de les urpes dels devoradors de sostenibilitat, dels hidro-corruptes, sabent que no hi ha veritats absolutes, només una: Lo riu és vida! L’enemic està davant nostre, no al costat. Dos terceres parts del Planeta Terra són aigua. Lo 70 per cent del nostre cos és aigua. Som aigua. Tu i jo. Natros. Formem part d’este cicle vital, de la hidrosfera. Potser no anava tan desencaminada aquella santjaumera…