Visca 'lo vent de dalt'

Surts de casa (i no és propaganda per a n'este digital, eh!) per anar a comprar un ram a una amiga i fer que li envien a casa (hi ha sentiments que només es poden dir en flors). Lo dia està gris, una mica fresquet inclús, lo cerç (mestral per als de la Catalunya Vella) comença a fer de les seues i tu tens mal de cap. Ideal. Encarregades les flors (que sigue un ram ben colorit i alegre, per favor, i ben gros, com lo seu cor) tornes cap a casa arrupida -passen catxos- i a la cantonada del carrer peatonal, un home, un senyor ja de certa edat, de cop s'aixeca de la cadira on estava assegut, sol a la terrasseta de la cafeteria, se t'apropa i et diu: 'perdone!' i tu penses: 'ja m'ha tractat de vostè!' Superada la petita decepció inicial, t'oferix la mà. Encara sense saber què deu voler, li encaixes amb força. Té mans de pagès. Se't queda mirant en emoció i et diu: 'no mos coneixem, te seguixo pel facebook (aquí ja em tractava de tu, bien!) i només volia dir-te que t'admiro molt. Gràcies per la teua lluita, per defensar els trens, lo riu.. i endemés cantes que emociones!!' A tu només te surt dir-li que gràcies, sense dixar de mirar-lo als ulls, allí plantada en un xamfrà, mig esventats los dos. Mos amollem les mans. Ell, continua: 'Només admiro tres dones, jo: la Mare de Déu de la Cinta -una altra de qui ara no recordo el nom que m'ha dit, ja em perdonareu- i tu'. I dit això, s'ha ficat una mica roig i tot. L'home ho deia tan de cor! Li he dit que em fica lo llistó molt alt (per a una tortosina que et comparen en la Patrona és tota una responsabilitat) i que jo de miracles, pocs (tot i que lo títol d'una de les cançons més importants que he fet semble contradir-ho, tat, Gerard?). Ell ha respost: 'no hi ha res més bonic que defensar la terra i tu ho fas com ningú. Moltes gràcies i endavant, ets molt valenta! T'he conegut al passar i només volia dir-t'ho'. Li he tornat a encaixar la mà amb més fermesa que abans inclús (no hi puc en esta gent que et dóna la mà en tan poca força que sembla que se li desmanegue i tu li hages d'aguantar els dits i el palmell sinó li caurien enterra). Mos hem quedat los dos somrients, jo agraint-li de nou les seues paraules i he seguit caminant cap a casa, pensant que potser m'hauria pogut asseure en ell una estoneta i convidar-lo a un tallat. No dic lo seu nom per respecte, si ell llig això i es vol manifestar, ja ho farà, sinó, gràcies igualment. Com tampoc dic lo nom de l'amiga que ha rebut flors, si vol res, pos també ja ho dirà. En esta ocasió, no importa tant lo 'qui' com lo 'què'.

Ara, que la meua amiga ja ha rebut les flors a casa i ja puc explicar-ho públicament sense desvetlar-li la sorpresa ans d'hora, penso en la cançó de Jorge Drextler: 'cada uno da lo que recibe, luego recibe lo que da. Nada es más simple, no hay otra norma, nada se pierde, todo se transforma'. Este matí he sortit al carrer per encarregar flors per a una amiga i quan tornava a casa me n'han regalat a mi. Ai, l'energia... Hi ha paraules que són carícies i hi ha persones que es mereixen mil flors (que dic jo, que igual que hi ha arbres de fulla perenne, també podria haver-hi flors que no es pansisquen, així lo regalet li duraria més temps. Ben mirat, però, potser la gràcia està en lo efímer de la seua fragància i bellesa). Total, que l'estiu meteorològic potser s'acaba, però qui ho diu que un dia gris no pot ser lluminós? La cella del Port (sí, en singular) no sempre anuncia mal temps. Visca 'lo vent de dalt'!