María Martín Conesa: "Aquest projecte d'autosuficiència consisteix en intentar viure només amb allò que és indispensable"

Viuen en una finca d'oliveres a la Palma d'Ebre

Anna Zaera

28/11/2019

Entorn

La María Martín Conesa i el Josep Alegre fa nou anys van decidir deixar la seva feina com a paisatgistes i provar un estil de vida autosuficient. No tenien referents, però volien emprendre una aventura que els suposés posar en dubte el sistema de treball i de convivència proposat pel neoliberalisme. Van comprar una finca d'oliveres a la Palma d'Ebre i van posar en pràctica allò que per a molts són solucions locals per intentar posar en ordre el desordre global. Així, a través d'aquest estil de vida, que segons afirmen no és apte per a totes les persones, proposen un conreu ecològic i aposten per l'intercanvi com a forma de consum responsable i amb menys impacte pel medi ambient. Conversem amb ella.

"Viure fora dels canals normals és una aventura, però no ho canviaria per res"

- Com neix el teu interès per l'entorn natural?
Jo vaig estudiar Biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, perquè sempre m'ha atret el món natural. Als anys 70, Barcelona ja donava senyals que s'acabaria convertint en un monstre inhabitable. El món de la ciència tampoc m'agradava gaire perquè, en moltes ocasions, suposava abandonar el país i anar a treballar fora amb una beca. Fa anys, ja vaig fer un intent d'anar a viure al camp amb la família, però ells eren molt urbanites i no va ser possible. Per això, l'any 2010 amb el meu home ens vam llançar a fer aquest projecte d'autosuficiència, que consisteix en intentar viure només amb allò que és indispensable. Ho vam començar com una aventura, perquè no sabíem si seria possible.

- I ho va ser? Com vau començar?
Vam comprar una finca d'una hectàrea d'oliveres, una finca de secar. La idea era viure sense feina remunerada i menjar els productes de l'hort. El meu home necessita menjar carn, perquè si no en menja es queda molt escanyolit, llavors ara fem una despesa extra per menjar carn perquè jo no em veig matant pollastres i conills.

- Vols dir que a poc a poc van sortint despeses inesperades?
Sí. No és un estil de vida fàcil, eh? A més, les Terres de l'Ebre, en aquesta zona de la Ribera, el paisatge és dur i poc amable pel que fa als elements naturals. Viure en contacte amb la natura no només et fa més fort físicament sinó que també ho fa mentalment. Jo sempre dic que no és un estil de vida apte per a tothom. Sempre aconsello que per fer coses així s'han de tenir les coses molt clares. No és fàcil tirar enrere i, si no tens un suport econòmic darrere, et pots ofegar. De fet, no conec massa persones que ho hagin fet.

- Us llanceu a l'aventura sense referents?
Sí, no teníem referents. Quan va arribar la crisi, l'any 2008, nosaltres treballàvem de paisatgistes a Igualada. Els nostres clients ens tractaven bé i estàvem contents, però amb la crisi la gent es va tornar dolenta, van començar a fer coses mesquines. Ens van començar a avisar que ens pagarien la meitat, a obligar a fer més hores, i vaig agafar un cabreig tan gran que vaig marxar. Aquella idea de deixar-ho tot es va fer realitat. Vam pensar que si compràvem dues cabres que ens donessin llet i dues gallines que ens donessin ous i l'hort per menjar, no necessitàvem res més! A mi les injustícies em revelen, no les suporto. No estic disposada a aguantar persones que et poden pressionar per guanyar 100 euros més. És decebedor. Crec que només tenim una vida i l'hem de viure. Ara hi ha aquesta llei que has d'anar a treballar encara que estiguis malalta, au va! Què volen que ens caigui el cap a sobre del teclat o que contagiem a tota l'oficina?

María Martín Conesa

- En aquests 9 anys us heu trobat amb dificultats que no esperàveu?
La idea és anar travessant dificultats. La finca està lluny del poble i necessites un cotxe. De fet, amb les avaries del cotxe se'n van molts diners. El vehicle ha estat un dels hàndicaps per on ens han vingut més problemes o despeses inesperades. Hem vist que viure sense diners no és possible, perquè sempre hi ha coses a pagar. He de dir, però, que aquí a la Palma d'Ebre ens han ajudat sempre i ens han rebut magníficament. Ens han obert la farmàcia un diumenge perquè teníem la cabra malalta i li havíem de posar una injecció. També amb l'incendi que hi va haver al mes de juny vam comprovar aquesta solidaritat. El foc ens va queda a 500 metres de casa, vam desmuntar les plaques solars, vam treure tots els llibres que tenim, i hi ha persones que ens van venir a buscar. També és cert que nosaltres portem un estil de vida saludable i som bona gent, no som d'aquestes persones que es compren una finca perquè són drogoaddictes i volen fer una plantació de marihuana.

- Heu comprovat l'esperit comunitari que potser s'ha perdut a la ciutat?
Sí, les Terres de l'Ebre tenen l'esperit de ser una comunitat. Aquella frase que dèiem després de l'incendi: "Entre tots ho hem d'arreglar". És una frase que se'm va quedar. Aquesta zona està una mica abandonada. La Generalitat no pensa en les Terres de l'Ebre. Quan jo vivia a Barcelona, no m'arribaven les notícies de les Terres de l'Ebre, perquè allà interessa que es conegui l'Empordà o el Pirineu. Allà a l'Empordà se suposa que és on està l'esperit català. Les Terres de l'Ebre són les grans desconegudes i hi ha una riquesa impressionant.

- Què has descobert?
Per exemple tota la història dels Templers, que Ascó va ser una de les principals ciutats de Catalunya. El vi blanc de Vinebre l'enviaven al Papa de Roma a través dels cartoixos d'Escaladei. A mi m'agrada molt la cultura iber, m'agrada molt investigar sobre les restes d'aquesta cultura que encara perduren. Històricament, la cultura iber també marca el naixement de poble català. Tenien una xarxa i un entramat social molt important. Pensa que la Ribera d'Ebre té 25.000 habitants, la mateixa gent que amb temps dels ibers. Jo sento que aquest esperit de comunitat, aquí encara perdura. Tot i que hi han passat altres colonitzadors, aquesta xarxa perdura. Ara bé, jo crec que la Guerra Civil va tallar de soca-rel el progrés de la zona.

- Quines connexions heu trobat entre el paisatgisme i haver descobert aquest entorn de secà?
El paisatgisme que nosaltres fèiem era cuidar jardins que ja estaven fets o fer-ne de nous. Allà a Igualada no hi havia problema de rec. Però sempre intentàvem convèncer la gent de fer un jardí mediterrani adaptat al canvi climàtic que ja s'intuïa. Però no hi havia manera! La gent sempre vol gespa o arbres per regar. El 2008 o 2010 la gent encara no estava conscienciada i volien el jardí anglès tradicional. Les oliveres són mediterrànies però jo tinc un bosc de pi blanc que no és mediterrani. Allò més típicament mediterrani és l'alzinar. Jo he fet un planter d'alzines per intentar transformar aquest pinar de pi blanc en un alzinar. Un problema que té la gent de l'entorn és que només els interessa el rendiment de l'agricultura, per a ells el bosc és un destorb. No s'està fent res pel que fa la gestió de boscos. Ni administració ni particulars estan per la labor de la gestió dels boscos. De moment, tinc 300 plantons d'alzina i espero convèncer més gent per replantar les zones cremades.

- Llavors, cap dels dos treballeu fora de la finca?
Sí, el meu home treballa a mitja jornada a l'ajuntament de La Palma, perquè és necessari sobretot per pagar els recanvis del cotxe. Amb el rendiment que pots treure amb la collita d'olives no hi ha prou. Sempre has de tenir un mínim ingrés extern. Amb el que traiem de la finca, fem oli que també és un petit ingrés. Viure fora dels canals normals és una aventura, però no ho canviaria per res.

- Què t'aporta viure envoltada d'arbres i en contacte amb la terra?
Jo no sóc de tot això de teràpies, ni d'abraçar arbres ni res d'això, perquè tinc una mentalitat científica. Però el que m'aporta és pensar que l'ésser humà no és el centre de l'univers i que no estem soles. Un arbre és un ésser viu, o un gat i un ocell. Hi ha gent que pensa que estem sols a la finca però jo no m'hi sento mai. Moltes persones encara no han après a mirar el cel, aquest cel de les Terres de l'Ebre que és d'un blau fantàstic. A més, vius d'una forma més lenta, tens temps per pensar i fer els teus raonaments. És una experiència fantàstica. Jo escolto la ràdio i, de vegades, m'angoixo. Quan escolto com viu la gent a Barcelona o l'ambient del món urbà. Tinc la impressió que la gent pateix.

- Creus que fer petits projectes revolucionaris és la manera de treballar per l'àmbit global?
En l'àmbit polític, l'eficàcia és nul·la, ho hem vist amb els boscos cremats. No han fet res, només han vingut aquí per fer compareixences públiques per TV3. El canvi ve del petit productor. El petit comerç està abocat al fracàs, llavors s'ha de fer una xarxa a escala particular. Però la gent és molt còmoda i no és fàcil anar a buscar petits productors perquè requereix molt temps. Només ho fa gent molt exclusiva de Barcelona que vol producte original de la zona. Aquí predomina la cultura del supermercat. Hauríem de recuperar la cultura de l'intercanvi que s'ha perdut. L'intercanvi sona a perroflauta i a la gent no li agrada. Però estic segura que només així, amb molts de projectes micro connectant-se, podrem canviar alguna cosa.

- I com veus el despoblament de les zones rurals?
A curt termini, als pobles quedaran els joves que s'adonen que anar a viure a Barcelona és una bogeria. Aquí queden els joves que tenen una herència de terres. Els que no tenen terres marxen o també la gent que té moltes inquietuds culturals. A llarg termini jo crec que la despoblació és inevitable. A l'Aragó ja fa temps que tenen iniciatives d'inversions i no ho aconsegueixen. Perquè vagi gent a viure als pobles els han de donar una casa. Si volen que la gent vagi als pobles s'han de començar a donar les cases deshabitades.Mentre no sigui així, no serà fàcil. El jovent per les notícies que jo veig no surt de la pantalla del mòbil. Hi ha un món paral·lel que és el virtual i viuen allà. Trobar gent jove que estigui disposada a agafar un estri del camp i cavar no és fàcil. Jo crec que l'activitat o el treball físic està menyspreat.