10 escenaris literaris al voltant de l'Ebre

 

 

*L'Amposta de Joan Sebastià Arbó: “El poble era petit, de cases velles i carrers retorts, amb records aquí i allà de la guerra civil i restes de muralles a la part alta. Tocant el poble passava el riu; passava ample, majestuós, amb les seves aigües verdes, llises, entremig de salzes, dels àlbers i els canyars, en un paisatge bellíssim d'hortes i arrossars, amb les muntanyes al fons. El poble quedava a un costat, en una altura, amb els seus carrers retorts, les seves cases velles i, al mig de tot, el campanar. Per passar el riu hi havia una barca, amb dos barques, que s'alternaven; el servei era permanent, i fins i tot a la nit, en ple hivern, cridant d'una de les voreres, acudia el barquer. Trigava, més o menys però acudia. El tio Jaume, era dels dos barques, el de més edat, el més conegut. Era menut i flac i estava ja -ho era- molt vell i, encara que s'aguantava fort, vogava a poc a poc, amb un lleu tremolor de braços”

 

*La Ràpita de Miquel Reverté: “Un cop fetes les oportunes presentacions tots plegats vam baixar cap al carrer de Sant Francesc que era el que desembocava a la mar. Era un dels carrers importants de la vila. En aquells anys el carrer del comerç per excel·lència. Hi havia entre d’altres la botiga de les Cranques, la de la Pin, la lleteria del Bufaire, la del tio Joan lo de la Pardala o la carnisseria dels Linos, on, pels nadals, quan acompanyava la mare a comprar carn picada per fer els canelons, em posava a parlar amb el lloro que tenien a l’entrada de l’establiment. Era un lloro ple de colors, impressionant, com una mena d’arc de Sant Martí amb plomes i un bec negre que utilitzava per pelar-se les pipes que la tia Gumer, la propietària, o els més agosarats li anàvem donant. Aquesta pràctica em va fer establir relació amb ell, fins el punt que va explicar-me tota la seva història i el seu llinatge. 

 

*La Mequinensa de Jesús Moncada: “Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei. De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d’acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en l’aire lluminós del matí de primavera.”

 

*La Sénia de Joan Todó: “Qui hi va i qui hi torna van pel mateix camí, però no fan el mateix viatge. El primer busca indicis que el condueixin cap a un poble anomenat la Sénia, el segon reconstrueix un itinerari previ, com qui refà un tapís esfilagarsat, per tal de retrobar una imatge que ja coneix. Per a tu, aquest tapís té un dibuix molt concret, la línia de moles, tosses i serrats que es veu des del terrat de cals teus pares. Un amfiteatre blavós, aplanat contra el cel, que de xiquet perfilaves una vegada i una altra en els teus blocs de dibuix, afinant obessivament la línia sinuosa que arrenca sobre el campanar de Rossell, el poble veí, s'allarga per la Lloma del Gegant, cau al Coll de les Tones, s'arrodoneix a la Roca del Migdia abans d'aixecar-se en una petita graonada i, després de passar per la Tossa, s'enfonsa en la vall del Sénia, s'aixeca novament, com un onatge congelat, cap a la serra de Pallerols i mor a la dreta dels Tres Castells, de camí cap al Mas de Barberans.

 

*El Montsià i els Ports de Manel Ollé: “Tot i que els senyorets eren hereus universals, el testament afectava Micalet en un punt. Rebia en donació totes les aïnes, els estris, els atuells; les màquines de treballar la terra; el tractor i tots els seus accessoris; els arreus de plegar olives o d'escarrar panís; les tissores de podar; les escaletes de collir fruita; les forques, les cordes, gúmenes i cadenes; els encerats de veremar, les pales, les xarugues; els ganxos de penjar les cistelles al temps de collir la fruita; les aixades, les masses d'esclar i tota la tasconada; una bicileta bonica i molt poc vista, autèntica peça de museu, que havia vingut de França per mar; el carro i el matxo. Sí carme sí, el matxo també”. “Avui els bancals del nostre Mas estan erms. La bosquina ja se'ls menja. D'ací a deu anys ni es coneixeran les artigades i els marges estaran esportellats. Els pins creixeran a lloure arreu. Al meu seti nadiu tot s'ha perdut. Llevat d'una cosa. Només la font s'aguanta com sempre. Encara no ha oblidat la cantarella dels gotellots xipollant. Estimbant-se sempre seguit damunt dels bassis. Les quatre grives esquerpes s'hi abeuren goludes. I fugen esglaiadisses només d'endevinar-te un pensament de l'ombra. Sempre igual, d'ençà que tinc memòria. Llevat d'això, no queda res dempeus, per aquells verals. Ara, si em donen empara, em quedaré amb vostès. Si no, trucaré a les portes de les cases religioses de beneficiència de Vinaròs o de Tortosa”

 

*El Benissanet d'Artur Bladé: “Tota la comarca situada entre la conca fluvial i les muntanyes que es desarrapen de la carcanada pradenca i del pelat Montsant per a unir-se, a l’altra banda de l’Ebre, amb els darrers estreps del sistema ibèric, és depervallera, coherent i benigna, com si ja fos feta a la mesura humana. La influència de l’home en aquest paisatge és tan visible com la del paisatge en l’home que hi sua i, en justa compensació, li treu el suc. Per regla general, és un home ardit, cepat, calculador, manyós, estalviador i, sobretot, laboriós”.

 

“El clos natal de Benissanet em fa reviure la meva noiesa i els treballs i els dies en un poble i una terra que sempre m’han parlat al cor. Em plauen, també, les humils tasques agrícoles amb què m’entretinc […] quan em canso de llegir o d’escriure. Bado amb el pas dels núvols —sempre canviants—, les postes de sol, el vol de les orenetes (cada vegada n’hi ha menys) i el trescar dels pardals. Jo sóc, per la nissaga, un híbrid de pagès i de petit burgès; i, per les circumstàncies, de vilatà i de ciutadà. Artur Bladé.

 

*El Delta de Gerard Vergés: “Tot sovint penso que la meva infància, té una dolça i secreta remor d'aigua.Parlo de la verdor d'un delta immens;vparlo dels vols dels ibis (milers d'ibisvcom volves vives de la neu més blanca)vi del flamenc rosat (de l'íntim rosavd'un pit de noia gairebé entrevist).vI parlo del coll-verd brunzint per l'airevcom la pedra llançada per la fona,vde l'anguila subtil com la serpent,la tenca platejada de les basses.Parlo del llarg silenci on es fonienvl'aigua dolça del riu, la mar amarga.Parlo d'un riu entre canyars, domèstic; parlo —Virgili amic—de l'horta ufana, dels tarongers florits i l'api tendre, de l'aixada i la falç, del gos a l'era. (Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.) Parlo d'un riu antic, solcat encara pels vells llaguts: els últims, llegendaris llaguts, tan afuats com una espasa, i carregats de vi, de llana, d'ordi, i amb mariners cantant sobre la popa. Parlo d'un lent crepuscle que posava or tremolós a l'aigua amorosida, punts de llum a les ales dels insectes, solars reflectiments als ponts llunyans. Dolça remor de l'aigua en el record”

 

*El Matarranya de Desideri Lombarte: “(Ai amic meu, tornem al primer dia, als matins de cel ros, al recer de la tarda, a la Vila. Tornem a mirar els arbres, els xops secallosos del barranc, les velles oliveres del Solà, les resseques vinyes de Les Planes. Quants anys fa? Erem molt menuts quan mo'n vam anar. Vam dixar el bestiar, el pare i la mare, lo parell de les mules, lo llaurar, els iaios que pensaven: - A on se'n deuen anar per eixe mon solets? -Diu que a la capital que volen vore coses – Què coses volen vore, si jo d'ací mateix, sense moure'm de casa, trec lo cap pel balcó i veig mig món...) (La mare mos va fer la maleta, mig plorosa, mig contenta. Lo vestit dels domenges, tres camises, la de portar, la nova i la vella. Les sabates als peus -no en tenien més que unes- I el calaix que va quedar forro.”

 

*L'Horta de Sant Joan de Toni Orensanz: “Per la plaça, per davant d'aquell balcó, hi passa el mercat municipal de tots els dimarts, hi passen els venedors ambulants que ocupen la casa gairebé cada dia, hi passegen totes les beates camí de missa, s'hi fixen les autoritats i l'alcalde quan fan cap a l'Ajuntament, els malfactors que són portats al calabós, se'l miren de reüll els balladors de jotes...Dit d'una altra manera, l'hostal del Trompet és el centre de l'univers. Una creença local sostè que si fessis un forat al mig de la plaça d'Horta i hi entaforessis una canya o un bastó prou llarg, donaries just a l'altra banda de la Terra. No sé quin sentit té, però la gent no se'n cansa de repetir-ho des de fa qui sap quan”

 

*L'Ascó d'Andreu Carranza: “Aleshores la nuclear pressionà indirectament els treballadors del poble, aquest era el preu que els va fer pagar. 1 de forma callada esclatà una guerra interna ferotge. Famílies senceres vivien sempre amb la pressió constant, amb la tensió viva al carrer, als bars, a les tendes, a les mirades, als gestos i a les paraules. De moment encara no havien arribat a les mans. Els pronuclears prosperaven, es compraven cotxes, cases, apartaments a la costa, i deixaven els conreus erms i els antics corrals buits. Els diners de la central eren una temptació molt forta, al cap i a la fi, tal com deien alguns, la nuclear l'havien de fer, per tant era lògic que la gent del poble i de la zona, que en definitiva serien els més afectats, aprofitessin l'ocasió. Molts comentaven: N'haurien de fer deu, de nuclears.... Una al costat de l'altra! Així tindríem feina tota la vida!”